La factura electrònica s’endinsa als ens públics de la UE
Una directiva de l’abril estableix un format únic per facilitar les transaccions comercials amb les administracions
Totes les administracions públiques dels estats membres de la Unió Europea havien de ser capaces, des del 18 d’abril, de rebre i processar factures electròniques. Així ho va establir la directiva europea 2014/55/UE, amb l’objectiu de facilitar les transaccions comercials entre empreses i administracions públiques, a través de l’obligació de l’ús d’un mateix format de fitxer per a tots els països de la UE. Es tracta d’un pas més cap a la futura normalització i estandarització de l’ús de la factura electrònica en tots els àmbits: de les empreses a l’administració pública (B2G), entre empreses (B2B) i d’empreses a consumidors (B2C). De fet, a l’Agenda Digital d’Europa la facturació electrònica figura com a prioritat.
A hores d’ara, aquesta última directiva no li suposa al sector privat cap obligatorietat, però sí la possibilitat de començar a utilitzar la factura electrònica amb totes les administracions públiques d’Europa, que, en definitiva, és cap a on porta el sentit comú, per l’estalvi de costos en la gestió i per la sostenibilitat del planeta (eliminació definitiva del paper).
“De fet, el que ara tenim és que cada país fa servir el seu propi format de factura electrònica, però a més també es té el model europeu, que és el que cal utilitzar si la factura va dirigida cap a una administració pública dels països membres”, explica Àngel Garrido, CEO de l’empresa catalana Voxel Group, que fa més de dues dècades que lidera els processos de digitalització de la facturació en la indústria turística, on gestiona més de 70 milions de transaccions anuals a través de la seva plataforma baVel. Coincidint amb la publicació de la directiva, baVel va presentar el Panorama de la factura electrònica a Europa (https://www.voxelgroup.net/legislacion-factura-electronica/ ), un mapa interactiu en què es detalla l’estat legislatiu de cada país amb relació a la factura electrònica i s’especifica l’entrada en vigor de noves lleis, un text que s’actualitza contínuament amb noves obligatorietats que sorgeixen en cada país membre. En alguns d’aquests, el mapa interactiu també inclou una guia detallada dels requeriments per utilitzar la factura electrònica en les agències tributàries corresponents.
Actualment existeixen bàsicament dos models de factura electrònica al món, l’anomenat clearance, bàsicament d’aplicació als països de Llatinoamèrica (Itàlia va demanar a la UE poder aplicar de manera excepcional i durant tres anys aquest model per frenar el frau), i el post-audit, que és el que s’utilitza a Europa.
Dos sistemes, dos models.
El model europeu és més lax. Estableix un marc, però les agències tributàries no tenen un control exhaustiu sobre totes les operacions, tot i que posteriorment –i d’aquí el nom– pot decidir auditar-les. El destinatari de la factura té el dret de reclamar sempre el document en paper, “però si es vol fer electrònicament–indica Garrido– ha de complir tres principis: garantir el contingut, verificar l’emissor i tenir la informació disponible en línia perquè pugui ser auditada, però en cap cas cal certificar l’autenticitat de les factures”.
Tot i els beneficis que comporta el sistema electrònic, costa arribar a un consens. “Quan l’any 2002 es va crear el marc de la factura electrònica B2B, ja feia anys que es treballava en l’automatització de les dades. Les empreses facturàvem electrònicament però també havíem d’enviar els documents en paper. El 2002 això es va acabar.”
En definitiva, i com indica Pere Brachfield, CEO de Brachfield Credit & Risk Consultants, “fer una factura és tot un art”. Els canvis en les normatives, “que es van actualitzant constantment des de diferents flancs”, i les directives europees que s’han d’incorporar a la legislació de cada estat “compliquen massa la vida als empresaris”. De fet, per Brachfield “l’ideal seria tenir una factura única europea”. Tot i el desconcert, Europa lidera l’ús de la factura electrònica al món.