«La fusió d'Unnim serà un bon punt de partida per tenir més credibilitat»

–«Arriben tard i haurien d'haver estat més equilibrades. En relació amb les caixes, mentre Zapatero actua ara, amb retard, nosaltres vam ser els primers que vam entendre que havíem de fer ràpidament alguna cosa. I hem fet el que tocava, començant per la fusió.»

–«Tampoc crec que les mesures s'hagin de resumir en el fet de retallar i prou. Però calen estímuls nous per fomentar el progrés industrial, la creativitat, l'economia en si mateixa, perquè tornem a generar riquesa.»

–«No podem ficar al mateix sac els beneficis de bancs i caixes. A mi m'encanta saber que els guanys no vindran a l'accionariat ni a casa meva, sinó que hem generat riquesa i que, com més bon resultat obtinguem, més se'n beneficiarà l'obra social. Una pujada d'impostos aniria en detriment de la tasca social, cultural i assistencial.»

–«Si no ens haguéssim trobat amb algun petit entrebanc pel camí, podríem haver-la enllestit al febrer. Era un procés nou per a tothom, també per al Banc d'Espanya. I, en la recta final, quan al febrer érem a punt de signar, el consell de Caixa Girona va considerar, sobiranament, que preferien continuar en solitari. Podia passar. Aquests dos o tres mesos d'endarreriment són conseqüència del retorn de la fusió a quatre a la de tres.»

–«En part sí, perquè és la lògica pròpia d'una caixa, en què els polítics tenen un 50% de representativitat i l'altra meitat depèn dels impositors. Però la idea que es van formar que, com que Terrassa i Sabadell érem més grans, els anàvem a absorbir no és certa. Va faltar explicar-ho millor, però havíem equilibrat els poders en els òrgans de govern. I, fins i tot, penso que vam ser força generosos, ja que era la nostra aposta perquè tothom sentís la seva identitat representada. Malgrat tot, el primer que vaig fer va ser desitjar el millor al president de Caixa Girona. Sense recances ni angúnies.»

–«Arran de diverses converses amb el Banc d'Espanya i el conseller Castells, i com a conseqüència de la fallida de Lehman Brothers a la tardor del 2008, les caixes catalanes vam entendre ràpidament que ens havíem de bellugar. Som entitats petites que prestem un gran servei, però no podem competir en els mercats mundials. Calia replantejar el model i els directors generals van començar a parlar-ne seriosament. Ara bé, ningú no ens hi ha obligat ni forçat a fer-ho.»

–«Els primers a moure'ns vam ser els presidents i els directors generals, sense difondre-ho entre els consellers per no fer volar coloms. Calia trobar amb qui tindríem prou afinitat, entesa i estima per associar-nos; coincidència de valors i caràcters complementaris. Han predominat les formes i l'elegància.»

–«El que hem sabut fer tots plegats és pedagogia dels avantatges de futur. Al principi ens va costar molt. Imagineu Sabadell, una ciutat industrial: la Cambra, el Gremi de Fabricants, el Centre Metal·lúrgic, l'Ajuntament, les entitats... Ningú no volia sentir a parlar de fusions. Però hem aconseguit superar les reticències anteposant la qüestió de la supervivència de l'entitat. Això sí, el que fa un any va ser una decisió voluntària ara seria una imposició. Ara lamentaríem no haver-la pres, perquè teníem molt clar que, si no fèiem la fusió nosaltres, ens l'haurien fet fer uns altres.»

–«Hem aconseguit que tothom ara ens pregunti: ‘Quan comenceu amb Unnim?' I valoro també molt, per exemple, la generositat de la decisió del 12% del nombre d'empleats més grans de 55 anys que hem convidat a prejubilar-se, i que han plegat en benefici dels companys i del futur de la nova caixa.»

–«La fusió serà un bon punt de partida per tenir més credibilitat. No és seriós que vagis a qualsevol població i et trobis un rengle de caixes de diferents entitats en guerra per captar quatre clients. I moltes, d'altres zones de l'Estat, cosa que no deixa de ser una mena de competència deslleial. Ara competirem amb «la Caixa» del senyor Fainé i amb la de Catalunya, del senyor Narcís Serra, i potser amb la del Penedès, si s'acaba fusionant amb alguna altra.»

–«Fins ara, hem fet bé el camí. Quant al futur, fa de més mal dir; poden passar moltes coses, perquè tot és dinàmic en aquesta vida. Però la sensació que durant els últims 15 anys tot funcionava era un bluf i una mentida. L'economia a casa nostra mai més serà estàtica.»

–«La gent ha deixat de consumir, no s'atreveix a comprar un pis, ni un vestit nou, si els que té li van bé. Tampoc hi ha estalvi, perquè no es fan hores extres ni segones feines, i s'han reduït les primes i els complements. Aquest era l'estalvi de les famílies senzilles, que són el 75% dels nostres clients. Per això, cadascun dels últims tres anys hem anat veient com l'estalvi baixava d'un 20% anual.»

–«Compte, que aquí parlem de tots a parts iguals, i Caixa Manlleu és petita, però, si no hi fos, no tindríem els 30.000 milions d'actius per competir als mercats. Manlleu és petit, però de vegades la gent no s'imagina la influència que té a Osona i el seu poder en el món agrícola.»

–«Sí, pot ser un pas. Però per això som pioners a pensar que podem eixamplar una mica el vell concepte de societat local i ser més competitius. Per què rivalitzar i enfrontar-nos, si estem a 10 quilòmetres i tenim la mateixa manera d'entendre la indústria i el comerç? Crec que en el futur anirem superant els patriotismes locals que hem sentit tots –i jo el primer– en benefici del bé comú. Fins i tot Caixa Girona es va engrescar al seu moment amb el projecte, en veure que Terrassa i Sabadell anàvem plegades.»

–«Les obres socials són conseqüència dels guanys, i hi ha dificultats, perquè bona part els hem hagut d'ingressar al Banc d'Espanya com a dotacions per si la situació empitjora. Això podria implicar una reducció del pressupost social, però hem decidit fer un esforç per a l'any vinent. En plena crisi, ningú no entendria que deixéssim de fer obra social, però, encara que no ens pertocaria, el Banc d'Espanya ens ha autoritzat a mantenir els 15 milions que aquest any hem fet les tres caixes per separat.»

–«Prioritzarem el cantó més assistencial. Potser deixarem de fer un concert, o farem menys conferències i no publicarem tants llibres. Però hem de procurar no desatendre les associacions que treballen per als disminuïts ni una entitat que depèn del teu patrocini. Tothom ha de ser conscient de la situació, perquè també es demanarà que mirin de reduir el nombre d'activitats i que apostin més per la qualitat.»

–«Hem demanat 380 milions del FROB i hem fet el càlcul que els retornarem en cinc anys; però sí, la idea és treure'ns el deute del damunt com més aviat millor. Si pot ser en quatre o tres anys i mig, millor. No deixa de ser un crèdit a un interès del 8%; no és cap regal. I no ho hem pogut negociar pas.»

–«Esperem que no es noti; l'hem de continuar estimulant perquè és la nostra única manera de subsistir. Però, és clar, cal ser selectiu. Donem crèdit a qui té crèdit, a projectes sòlids. No tornarem a cometre el mateix error de donar-ne a qui no tingui solvència, perquè encara en ho estan recordant.»

– «Els departaments afectats hi estan treballant, i serà una sortida amb ímpetu, per vendre el projecte i el producte. És el que fa tota la competència.»