Quan et toquen la butxaca...

La jornada de vaga d'ahir va estar envoltada d'un ball de xifres –el seguiment va ser molt diferent en funció de si t'escoltaves l'administració o els sindicats–, però també d'un barreig de sensacions. Al matí, passejant per la ciutat de Girona, es flairava poc ambient de vaga. A la Seguretat Social, al local del carrer Santa Eugènia, molta cua, com sempre. Però no era perquè hi hagués poc personal. Al contrari. Les taules d'atenció al públic eren pràcticament totes plenes de treballadors.

Continuem el passeig. La nova seu de la Generalitat és un no parar d'entrar i sortir gent. A la porta, des de fa cinc dies, hi ha acampades les dones de la neteja dels locals de l'administració catalana, moltes de les quals han quedat sense feina pel canvi de seu. A part de la seva reivindicació –i d'uns cartells i adhesius clavats a la porta d'entrada–, normalitat. Entrem a l'edifici. La majoria del funcionariat és al seu lloc de treball.

Les mateixes sensacions a l'ajuntament de Girona. A l'oficina d'atenció ciutadana treballen a tot drap. A la resta de plantes de l'edifici municipal, pràcticament 100% de normalitat. Ja hi ha treballadors que fan vaga, però una minoria.

Gairebé a les dotze del migdia, enfilem cap a la subdelegació de l'Estat, l'antic Banc d'Espanya, lloc de sortida de la manifestació. El que preveiem, tenint en compte el que hem copsat en el nostre passeig, és que hi trobarem una comitiva més aviat minsa. Però quan arribem a Jaume I i ens anem acostant al punt de trobada, cal confessar que la impressió és de sorpresa. Més de 4.000 persones participen en la protesta. És clar que parlem d'una petita part del funcionariat de la demarcació, format per més de 32.000 persones. Però és, sens dubte, la manifestació més multitudinària feta mai a la ciutat contra una crisi econòmica.

La comitiva era impactant, però es contraposava a la sensació de normalitat en el passeig previ. Ens informen, però, que, en ajuntaments com el de Lloret, el seguiment és de gairebé el 70%. I molts treballadors dels serveis públics opten per fer actes reivindicatius sense fer vaga: anar vestits de negre, portar crespons o variar la seva activitat –com va passar en centres sanitaris i escoles. Malgrat això, potser s'esperava més mobilització. És cert que els serveis mínims ordenats per la Generalitat eren estrictes. Aquesta ja és una raó de prou pes perquè la vaga no tingués incidència en el dia a dia de la ciutadania. Però n'hi ha una altra, també de pes per als funcionaris. Un pes que es concentrava, bàsicament, a la butxaca. Molts treballadors públics, si els preguntaves per què no feien vaga, eren sincers. Deixar de treballar un dia els suposava cobrar uns 100 euros menys de sou –aquí s'hi inclou la part proporcional del salari, de la Seguretat Social i de complements i pagues extres–. I a la suma cal afegir-hi 100 euros més, que és la mitjana que deixaran de cobrar amb la retallada de sou aprovada per les administracions estatal i catalana per reduir el dèficit públic. Dos-cents euros menys a la nòmina del mes de juny, amb unes vacances a tocar, pesen. I molt.