El diner té poder

“Si vols conèixer de veritat algú, observa com es comporta amb el sexe, el temps i els diners.” Així comença l'assaig de Jacob Needleman El diner i el sentit de la vida, publicat en castellà per l'editorial Temas de Hoy el 1993. És un assaig que malgrat el temps passat té molta actualitat. “Saber per a què serveixen els diners i per a què no és el mateix que saber com viure.” L'autor es queixa que tot i ser tan presents a la nostra vida, costa molt parlar de diners i s'estranya que a l'escola no s'ensenyi per a què serveixen o han de servir i per a què no. L'estudi, pel fet de ser analític, es distancia d'apriorismes i insisteix que primer s'ha d'entendre els diners abans de fer-nos un posicionament moral. De fet, ens posa a la cara la doble moral que sovint hom té quan parla de diners. La tradició cristiana, contràriament a la calvinista, sempre ha elogiat la pobresa com un valor i, per tant, els diners sempre han estat com un element de subversió ètica, i no necessàriament hauria de ser així. Els humans no podem viure només de vida interior i negar la importància dels diners és negar allò que deia Georg Simmel –“el diner és el mitjà dels mitjans sense el qual les tècniques específiques de la nostra cultura no s'haurien pogut desenvolupar”–, però també és cert que sovint l'amor als diners és l'arrel dels mals. Així, doncs, el mal no es troba en els diners sinó en l'amor excessiu als diners.

Però la riquesa provoca una mena d'atracció social que sovint voreja l'esperpent. Pràcticament tots hem caigut algun cop en una mena d'admiració que només es justifica per l'atracció dels colors vius de la riquesa. Aquest estiu, com tots els de ja fa uns anys, les costes mediterrànies, especialment certes poblacions on s'aplega una concentració de visitants d'alt poder adquisitiu, l'espectacle de grans iots, festes i seguicis s'ha mostrat impúdicament amb una ostentació pròpia d'aquells que lliguen la importància del seu jo amb la quantitat de riquesa que mostren.

Un fet a ressenyar és que la majoria d'aquestes mostres de riquesa actual són de personatges de països petroliers que deuen el seu poder a les bondats de la mare natura en oferir-los un doll de petroli important i no perquè s'ho hagin guanyat creant o inventant res; simplement s'han fet amos de les riqueses del seu país. Un segon grup és el dels jerarques russos o de països exsoviètics, que també tenen en comú haver-se apropiat de les riqueses del seu país.

Malgrat aquests precedents i la coincidència que tots són de països on la llibertat és absent, ja sigui per les lleis del govern o pel poder teocràtic, en les societats democràtiques cada estiu, com va passar l'any passat a França, es pot tancar una platja pública perquè el rei de l'Aràbia Saudita i el seu seguici estiguin tranquils.

Els negocis, com les relacions exteriors, fa temps que s'han allunyat de l'ètica i s'observa una mena de devaluació de la democràcia i dels valors dels drets humans. El transvasament de riquesa de l'occident democràtic a països totalitaris serveix per blanquejar tota mena d'abusos polítics, de drets humans i fins i tot connivència amb el terrorisme. La manca de drets ofereix seguretat als rics i impostos baixos, i les grans fortunes i grans esportistes hi compren residència i en canten les excel·lències. Ells no tenen restriccions de llibertats.

La UE, que està en declivi econòmic, ha de competir amb aquests països econòmicament i a més, intentar mantenir els valors de llibertat i laïcitat atacats contínuament, i és sorprenent el silenci i la resignació general respecte a la munió de refugiats o d'emigrants econòmics, que sovint vénen de països àrabs, en no criticar el desinterès dels seus semblants extremadament rics per les penúries dels seus germans de religió.

I mentre nosaltres ens sorprenem mirant l'esplendor de la seva riquesa impúdica amb una mena d'idolatria, alhora ens critiquem a nosaltres mateixos que no fem prou pels refugiats sense cap més crítica.