Es tanquen algunes escletxes però se n'obren d'altres
A final de juliol, enmig del debat polític posterior a les segones eleccions, l'Instituto Nacional de Estadística (INE) va publicar els resultats corresponents al segon trimestre del 2016 de l'Enquesta de Població Activa (EPA). Aquestes dades van mostrar com la taxa d'atur, que va assolir el 27% a principi de 2013, actualment ja se situa al 20%, un valor encara allunyat del 8% previ a la crisi, però que en cercles polítics s'ha llegit amb molt d'optimisme.
Durant la primavera del 2011 Samuel Bentolila i Luís Garicano van publicar al blog Nada es Gratis un gràfic esfereïdor que il·lustrava l'impacte que la crisi del 2008 tenia sobre el mercat laboral per comparació a les anteriors. Al novembre del 2011 ja els vaig reproduir el gràfic actualitzat a les pàgines de l'Econòmic, a què ara em torno a referir. El gràfic mostra la destrucció acumulada de llocs de treball respecte al nivell màxim d'ocupació en l'etapa d'expansió prèvia durant de les tres recessions que ha experimentat l'economia espanyola en els últims trenta anys. Tal com es pot veure, la velocitat amb què s'ha destruït ocupació a la crisi actual ha estat clarament superior a la de les crisis anteriors.
Durant la recessió que va començar el 1976 van trigar 9 anys (36 trimestres) fins a aconseguir frenar la caiguda de l'ocupació. En aquell moment s'havien destruït 1.800.000 llocs de treballs, és a dir, un 14,3% del nivell inicial. En la recessió que va començar el 1991 la destrucció d'ocupació va acabar després de 10 trimestres (és a dir, menys de 3 anys) amb una pèrdua d'una mica més d'1 milió de llocs de treballs (un 7,9% menys de l'inici de la crisi). Al gràfic, s'hi pot observar com s'ha trigat 27 trimestres (gairebé 7 anys) a invertir la situació. Entre el tercer trimestre del 2007 i el primer del 2014 es van destruir 3.802.800 llocs de treball, un 18,3% del nivell aconseguit al principi de la recessió. Durant aquests anys, la velocitat de destrucció d'ocupació ha estat molt superior a l'observada a les dues recessions anteriors. Si a partir de la velocitat de creació d'ocupació d'ara extrapolem quan es recuperaria el nivell d'ocupació del 2007, ens situem entre el final del 2019 i principi del 2020. De manera semblant, la taxa d'ocupació que va passar del 54,73% el tercer trimestre del 2007 a un 44,05% el primer trimestre del 2014 i que actualment és d'un 47,53%, encara lluny dels valors previs a la crisi. Encara queda molt camí per fer, però anem en la bona direcció, sobretot si tenim en compte que el ritme de creixement de l'activitat econòmica tampoc no ha estat enlluernant: segons la Contabilidad Nacional Trimestral de l'INE, el creixement mitjà del Producte Interior Brut (PIB) en termes interanuals entre el primer trimestre del 2014 i el segon del 2016 ha estat del 2,5%. Del 1996 al 2007 el creixement mitjà va ser del 3,8%.
Cicatrius marcades.
Segons l'OCDE, la qualitat de l'entorn de treball a Espanya ha empitjorat considerablement entre el 2005 i el 2015 per als treballadors més qualificats, tot i que tenen una qualitat superior a la dels menys qualificats. L'índex de tensió laboral (job strain index) recull diversos indicadors relacionats, d'una banda, amb una alta càrrega de feina al lloc de treball i, de l'altra, amb un baix nivell de recursos per fer-hi front. Sovint parlem de la baixa productivitat de les nostres empreses i el que no hem d'oblidar és que està directament relacionada amb la satisfacció laboral dels seus treballadors i treballadores.
Mateixa activitat, força laboral estancada
Un indicador sovint oblidat en l'anàlisi del mercat laboral és la taxa d'activitat. Des del 2007 ha estat al voltant del 60% però el nombre d'actius no ha crescut als ritmes previs a la crisi i s'ha situat a prop dels 23 milions de persones.
