Després del ‘Brexit'

Els orígens

Els tertulians recorden els motius que van portar el llavors primer ministre britànic, David Cameron, a convocar un referèndum que tothom pronosticava que tenia guanyat. La crisi i altres qüestions polítiques, com ara l'acolliment d'immigrants o informes no del tot certs que preveien millores per a la població britànica en cas de sortir de la UE, van fer capgirar la situació. Morillas explica que “Cameron convoca el referèndum per sortir d'una posició de debilitat dins del partit. Respon amb el referèndum a un problema intern que mai va ser una preocupació principal per als ciutadans”. En tot cas, Ferrer apunta l'enorme complexitat de tirar endavant el Brexit, “perquè són 43 anys de convivència legislativa, i això significa al voltant de 12.000 lleis que s'han de tirar enrere, una cosa impossible”.

Freixes posa l'interrogant en el fet que el Brexit es pugui consolidar i explica que el Regne Unit “és un país amb una gran tradició democràtica i legal. Tenen un sistema on la Constitució és oberta i flexible, amb diversos textos que vénen del 1215. Per ells, les institucions de l'Estat, els drets civils i les relacions internacionals del país tenen valor constitucional. La resta es regula a través de les Act parlamentàries. D'altra banda, els referèndums, al Regne Unit, sempre són consultius, mai vinculants, perquè la sobirania és parlamentària i no pas popular. Després del Brexit, el comitè legislatiu de la Cambra dels Lords i l'Associació de Constitucionalistes del Regne Unit –que així com aquí ningú no ens fa cas, a la resta de països, la reunió dels experts en dret constitucional és molt important en aquest tipus de situacions– van advertir al govern sobre la sobirania del Parlament. I, fa uns dies, la primera ministra va dir que aniria al Parlament a parlar del Brexit”.

Cuadras mostra el seu acord amb aquests arguments jurídics, però alerta que “una cosa és la qüestió més estrictament jurídica i l'altra és el contingut polític”. Per ell, “és fa difícil pensar que en un país com la Gran Bretanya una decisió presa en un referèndum es pogués tirar enrere sense que hi hagués com a mínim un altre referèndum. Seria força contrari a la tradició democràtica del país”. Pel que fa als efectes, “la decisió hi ha afegit incertesa, i davant d'això els agents econòmics han actuat amb prudència”, explica Cuadras, que situa la caiguda de la lliura en aquesta incertesa pel futur. “Com llegia fa uns dies –rebla Ferrer–, els polítics proposen i els mercats disposen.”

El poder dels estats

A Segura li preocupa el fet “que aquest euroescepticisme està contagiant Europa”. Apunta a tres informes fets públics la primavera passada pel nord-americà Pew Research Center, que indiquen que Grècia, amb un 68%, és el país que lidera els partidaris de recuperar els poders cedits a la UE, seguit del Regne Unit, amb un 65%. Però el més greu de tot, segons Segura, “és que a tots els països els partidaris de recuperar el poder cedit superen els qui volen deixar-ho com està o els qui pensen que encara se n'han de cedir més. Amb vista a la construcció europea, això és preocupant perquè vol dir que la UE no està responent als interessos dels ciutadans”.

Segura assenyala “les mancances democràtiques, de funcionament i de transparència, i una excessiva burocratització que fa que no es pugui aplicar allò que els ciutadans creuen que decideixen en la seva vida quotidiana” com els principals motius de l'euroescepticisme. Per ell, “aquells que realment tenen la capacitat de decidir a la UE no són els mateixos que han estat votats pels ciutadans. I és aquesta disfuncionalitat” la que alimenta l'euroescepticisme.

Morillas veu en el Brexit “una alerta sense precedents per a la UE per dos motius: primer, que l'únic que ha fet la UE fins ara és ampliar-se, mai s'ha reduït. I segon, que, a més d'ampliar-se, el que sempre ha fet és integrar-se, és a dir, augmentar els àmbits d'acció en què cada cop hi ha més Europa. Després del Brexit tenim una UE que es redueix i es desintegra, que retorna a l'Estat, que és la demanda a molts llocs d'Europa”. No hem de deixar de tenir present que la UE, segons Morillas, “són els Estats i les institucions. Les institucions vetllen pels interessos de la Unió i els estats vetllen pels interessos propis i, per tant, el dia que s'hagi de negociar el Brexit, Alemanya i els altres estats que tinguin forts interessos amb el Regne Unit faran prevaldre també els seus interessos d'Estat”, i conclou que “a la UE, els estats no desapareixeran mai”.

En aquesta línia, Ferrer assegura que precisament perquè “la UE és una unió d'estats, el Brexit no és només un problema britànic, és un toc d'alerta molt important per a la UE”. Ferrer veu com una possible solució al Brexit el fet que la UE “doni resposta als ciutadans”, però assegura que ara per ara “no té capacitat política per fer-ho perquè aquesta la tenen els estats i als estats molt sovint ja els va bé que l'ase dels cops sigui la UE”. Posa d'exemple la crisi dels refugiats, “que cada estat l'ha fet servir a la seva conveniència”. Per tant, segons ell, “o es reforma la UE i la fem més política i amb més capacitat de donar resposta a allò que volen els ciutadans, o tindrem més Brexits. Des del punt de vista econòmic, ja es fa. La crisi ens ha de portar a crear la unió bancària i diferents connexions fiscals i de control pressupostari, però l'impuls polític costa molt perquè toca el moll de l'os de la sobirania dels estats. És complicat, però és la manera d'arribar a la ciutadania”.

Per Freixes, el Regne Unit ja tenia una posició particular dins de la UE abans del Brexit. “No pertany a cap de les dues cooperacions reforçades que té: Schengen i l'euro. Això s'explica per la pròpia història del Regne Unit i s'ha de respectar i entendre, perquè no hi ha cap país que tingui una Commonwealth al darrere i no n'hi ha cap que tingui una lliura, que és moneda patró”.

Freixes també veu com a problema el fet que “es desconeix quin és el funcionament real de les institucions europees. El Parlament Europeu està directament elegit pels ciutadans, i si aquests no se senten representats és perquè ningú li dóna el paper que li correspon. El consell està format pels ministres, que deriven democràticament dels estats, amb governs que emanen de la ciutadania”. Tanmateix, assegura, “funcionen exactament igual de malament que les nostres institucions”. En canvi, per Morillas la situació del Parlament Europeu ve donada perquè “no té el dret d'iniciativa”, mentre que Segura apunta que “legisla, però qui pren les decisions i les executa no segueix sempre les seves recomanacions”.

La major part dels economistes i dels banquers de la City són contraris al Brexit. Segons Cuadras, “estan convençuts que no els farà cap bé i només en una situació molt benigna, si la sortida es negociés de la manera més suau possible, els podria deixar tal com estan. Per tant, aquesta és una qüestió bàsicament política i en poden resultar greument perjudicats”.

El tret de sortida

Teresa May ha anunciat que l'article 50 del Tractat de Lisboa –que preveu la sortida d'un soci de la UE– s'activarà el març del 2017. “El procediment exigeix que primer es dipositi una notificació a la UE, però abans s'haurà d'haver fet tot el procediment constitucional de presa de decisió en el país. El govern britànic no la pot dipositar si el seu Parlament no ho autoritza. Aleshores comença, i no abans, el període de negociació”, explica Freixes. Assegura que “el període de negociació es pot allargar com a mínim dos anys, després dels quals l'acord haurà de tornar a la comissió mixta, que en resoldrà la sortida. Els més optimistes parlen de tres anys, però els més pessimistes, de sis a set anys”.

Per Ferrer, aquest temps “és un període monstruosament llarg. Serà complex, perquè, entre d'altres, se'n vol anar un país que és el 18% del PIB. Però també és evident que quedarà afectada la UE”. Cuadras insisteix en els efectes negatius d'un període tan llarg de negociació, “sobretot per als britànics. La seguretat jurídica i econòmica que exigeixen les empreses per fer les seves inversions es pot veure amenaçada”. Segura recorda que ha estat “la classe treballadora la que va votar el Brexit”, però incideix en el fet que el Regne Unit és el país europeu que té més ciutadans residint fora del seu país: 4,9 milions, xifra que el situa com a 10è a nivell mundial i primer a la UE”.

Freixes tanca el debat alertant que “avui dia el dret europeu ha penetrat tant en el teixit jurídic dels estats que aquest representa el 70% del seu ordre jurídic, també al Regne Unit. Aquest és un dels grans entrebancs”.