Luxe i desigualtats

M'ha semblat inoportuna i de molt mal gust la notícia que El Corte Inglés i Unión Suiza s'aliïn “per impulsar el luxe”. Al marge que ni El Corte Inglés és anglès ni la Unión Suiza, suïssa, el moment no és per fer una oferta que només podrà ser atesa per un 1% o un 2% de la població. Els objectes de luxe són perfectament prescindibles i més en una societat representada per unes persones que passen per la plaça de Catalunya, on s'instal·larà l'espai referit, que tenen problemes per arribar a final de mes o al final del dia. Seria divertit que al voltant de l'esmentat espai s'instal·lessin els senegalesos i les seves mantes amb productes de grans marques falsificats.

El fet és més seriós del que sembla, des del meu punt de vista. Si es tira endavant el projecte, farà mal a la vista a tots aquells que tinguin una mica de sensibilitat social. Una societat com cal seria aquella en què tothom pogués viure amb el fruit del seu treball, però sense productes de luxe, que són inútils. Un Rolex, posem per cas, l'hem de valorar per l'exactitud horària, al marge d'altres serveis complementaris, com el cronòmetre. Si el rellotge porta diamants incrustats, és un luxe inútil. Als possibles compradors els convido a veure abans Gente bien, de La Cubana, no gaire lluny de la seva exposició. No cal insistir en aquest punt. Em sembla evident que és inútil i ofensiu per al 99% dels barcelonins. Però el tema em permet entrar en una altra qüestió propera, socialment.

Els analistes econòmics coincideixen a dir-nos que estem en el període de recuperació de la crisi iniciada el 2008. Hi ha qui aprecia que s'ha acabat la crisi i d'altres que no són capaços de veure la cua del monstre. És fàcil d'entendre per a un economista. En una societat d'economia de mercat i poca intervenció de l'Estat, la recuperació es dóna abans en les rendes del capital que en les del treball. Dit d'una altra manera: els beneficis procedents d'una millora econòmica aniran a parar a les empreses i a les butxaques dels propietaris. Si l'Estat no mou peça, els beneficis derivats de més vendes, de més marge comercial i de l'entrada en nous mercats tendiran a quedar-se allà on són. Si l'economia de mercat funciona correctament, la recuperació econòmica suposarà una alça dels salaris, la creació de nous llocs de treball, la reducció de l'atur, etc. El procés es produirà amb tota seguretat, però amb dos interrogants: el temps que farà falta perquè la recuperació arribi als assalariats i el percentatge del benefici nou que es quedaran els propietaris. Actualment, hi ha una protesta generalitzada per una desigualtat creixent entre les rendes altes, que es poden permetre el luxe de comprar objectes de luxe, i les rendes baixes, que estudien els descomptes i els preus dels productes bàsics de consum.

La intervenció de l'Estat està sempre assegurada. En els últims 50 anys, hi ha hagut avenços considerables. Però en l'aplicació del principi que pretén reduir les desigualtats, hi ha moltes diferències. Hi ha partits de centredreta que aconsegueixen la reducció gràcies a un coneixement més ampli de les lleis socials. I hi ha partits d'esquerres que apliquen polítiques que esvaloten el personal i fan més mal que bé. I en l'altre sentit, és clar. La història econòmica és molt útil en aquest sentit per entendre aquests fenòmens.