Van tard

Aquests darrers dies l'OCDE, a banda de matisar a l'alça algunes previsions econòmiques per a l'Estat espanyol, ha insistit que aquest continuarà sent l'estat europeu amb l'índex d'atur més elevat. La classe política, els grans mitjans de comunicació i els tertulians de torn s'han passat dies i dies lamentant-se de la situació, dient que com pot ser que a l'Estat ja voregen els 4 milions d'aturats, que no es vegi aturador –valgui la redundància– i que, caram, caram, quina crisi tan llarga. No seré jo qui hi tregui importància. Només els vull recordar que l'Estat espanyol l'ha encapçalat sempre, el rànquing d'atur. I que als anys 96, 97 o 98, quan els collíem a cabassos perquè estàvem en època de vaques grasses, a l'Estat, els aturats ja vorejaven els dos milions. El 2007, quan ens pensàvem que la crisi no era res més que un mot que surt al diccionari, ja teníem el doble d'atur que la resta d'Europa. No ens enganyem: hi ha un atur estructural, en molts casos fruit de la política de la subvenció –llegeixi's peonàs–, que l'arrosseguem de fa molts anys. I tots aquests que ara se n'exclamen ho havien d'haver fet als anys noranta. I reformar l'Inem de dalt a baix.