Ja no som el que érem?

La història de Catalunya és plena d'exemples de la capacitat que han tingut els nostres avantpassats per a la creació d'institucions i per gestionar-les. Tant li fa que mirem en l'àmbit de la cultura, de la sanitat, de la solidaritat o del mutualisme, en el país varen florir iniciatives que es varen perllongar en el temps i que ens han engrandit culturalment, econòmicament i socialment. De la iniciativa privada tenim un Liceu i un Palau de la Música, dues institucions d'alt prestigi que ens posen en el nivell de les ciutats i dels països més avançats. També tenim edificis i indrets emblemàtics que varen ser construïts de forma privada i que avui són uns grans actius i un pol d'atracció mundial. En el passat també es varen crear fundacions socials i mútues de salut i de protecció de la vellesa, caixes d'estalvis escampades per moltes comarques, i van ser unes institucions amb una grandíssima influència en la riquesa comarcal i en l'expansió de la cultura i l'obra social. Es van crear hospitals, maternitats i residències de gent gran, algunes vegades juntament amb ordes religiosos o ajudant-los. Moltes ciutats i pobles tenien unes cooperatives de queviures que proporcionaven productes de primera necessitat a preus raonables. Es van crear ateneus i cercles que sostenien biblioteques, centres de teatre i corals. Clubs dels més variats esports. Iniciatives gegantines i de tant de prestigi com la Bernat. També vam ser pioners en la línia de tren, en la màquina de vapor a la indústria. És a dir, la iniciativa privada, en moments molt difícils, va construir país i en la majoria dels casos exposant els seus diners. Però no ens enganyem, rere de tota aquesta llista d'èxits, hi ha una capacitat emprenedora molt important i una de gestió, encara més important. Em deia un amic emprenedor i empresari de molt d'èxit: sovint em ve gent a proposar-me negocis o iniciatives socials i el primer que els dic, fins i tot abans de saber de què es tracta, és qui ho gestionarà? I aquesta és la clau responsable d'una bona part de qualsevol èxit: la gestió.

Abans, era impensable que davant d'aquestes grans associacions, mútues, fundacions o caixes, hi hagués gent amb sou. Tothom era gent que donava part del seu temps a la societat, gestionant una institució amb l'únic al·licient de voluntarietat i de servei social, cultural, o esportiu. I amb aquesta gent es va poder crear tot aquest entramat de riquesa social que ens fa diferents. No he entès mai per què el president d'una caixa havia de tenir un sou, moltes vegades altíssim, quan abans totes aquestes caixes havien nascut, crescut i aguantat tots els vents de la història com una guerra civil, amb gent capacitada que entregava el seu temps al bé comú. Tampoc he entès mai que per ser president del Palau de la Música i tot el que l'envolta, s'hagi de tenir un sou, quan per a la gran majoria de gent amants de la música hauria de ser un honor col·laborar-hi.

En el moment que hem “professionalitzat” totes aquestes institucions, el nivell de gestió s'ha enfonsat i algunes han hagut de ser salvades in extremis i moltes d'elles han desaparegut per sempre. Si mirem els fracassos d'aquestes institucions, caixes per exemple, hi trobem que la majoria de les vegades han estat un reducte d'aprofitats sense cap preparació més que els bons contactes i el carnet adient.

Aquesta setmana, un jutge ha decretat la liquidació del Parc Científic de la UdG, amb un deute de més de 42 milions d'euros. L'exrector Nadal declarava en el Diari de Girona diumenge passat que “no s'han fet les coses bé tot i que no sé de qui és la responsabilitat”. I tots els exrectors valoren la importància del centre, però malgrat la seva importància, que en té i molta, no es pot comparar amb la que tenia Caixa de Girona per a les comarques de Girona, i tots sabem com va acabar, també per una gestió pèssima.

Hem fet fracassar institucions centenàries i modernes per mala gestió, i em pregunto, els catalans ja no som el que havíem estat?