Descobrir el futur

Deia Anatole France: “El futur s'amaga rere de les persones que el fan” i just en aquest moment de la nostra història que entre tots estem en ple procés per crear-nos un futur nou, seria important saber què amaguen les persones que l'estan fent. Perquè sí que és veritat que l'anem fet entre tots (“això va començar junts i acabarà junts”, diuen els líders), però hi ha comportaments i promeses de futur que, almenys a mi, em fan grinyolar una mica els meus fonaments. No crec de cap manera que, en aquest cas, s'hagi de fer com es fa en una campanya política de fer promeses populistes per comprar voluntats. Crear un país és molt seriós i em penso que tenim prou arguments per defensar la nostra llibertat. Tenim una història rica en persecució de les nostres llibertats que ens avala el dir prou i voler ser un poble lliure. La llibertat, encara que avui és cada vegada menys valorada i floreixen els defensors de règims i autarques dictadors, no vull pensar que els catalans, després de tres-cents anys dependents, ara que albirem la llibertat, no la valorem amb prou fermesa. Acceptat el valor suprem de ser un país normal com ho són tots els lliures, també tenim un altre element molt important, el de l'economia. Tots els estudis seriosos de viabilitat econòmica de la independència que s'han fet ens demostren que la nostra economia és forta i competitiva, capaç de produir-nos riquesa per ser un país amb un nivell de benestar important, si ens gestionem bé. I m'agrada ressaltar el “si ens gestionem bé” perquè molt sovint persones i fins i tot societats que tenen uns ingressos molt alts, la seva mala gestió els porta a la fallida.

El model de país que s'amaga rere dels que gestionen el procés, per dir-ho en paraules de France, encara avui és un enigma. Em falta un corpus dogmàtic central i potent, que pugui defensar-se de les envestides demagògiques dels extrems. Aquesta síntesi de programa amb visió de futur, entre els dos partits del govern, és urgent que s'aclareixi, o si volen marcar perfil, que ens revelin el de cadascú, però que tinguem clar quin serà el model que haurem de crear a partir de l'endemà. Probablement per la meva prudència que entenc que han de tenir els gestors del diner públic i la responsabilitat que contrauen davant dels seus administrats, promeses com que de cop la independència ens portarà un increment considerable de les pensions, em semblen no necessàries en aquest moment. Dir que volem ser un país de pau (i qui no?) i per tant rebutgem el militarisme i ens declarem un país sense exèrcit, em sembla una promesa voluntarista i d'una miopia extraordinària del món actual i de les aliances. Dir que volem ser un país d'acollida i defensar portes obertes i papers per a tothom, em sembla una greu irresponsabilitat. O prometre una renda mínima a tothom, com una mena de Plan de Empleo Rural ampliat (tant que l'hem criticat!), em sembla que requereix molts més estudis de pros i contres i, sobretot, de la viabilitat econòmica d'una mesura d'aquest tipus en què hi sobra voluntarisme.

Ara hi ha una tendència a dir-ne de tot “drets” i malfiem-nos d'aquells creadors de drets sense que vagin acompanyats d'obligacions. No hi pot haver un dret sense una obligació. Costa dir això, i no és gens agraït, especialment quan fa tant de temps que rebem bombardejos polítics oferint-nos drets a canvi del vot perquè sempre surten els benintencionats defensors de totes les causes qualificant-te d'insensible o d'allò ja tan gastat: “neoliberal”. Però si volem fer un país digne, modern i viable, hem de començar també per descriure clarament quines són les obligacions que tenim tots com a membres d'aquesta comunitat.

Apel·lar constantment als pressupostos públics per crear drets i utilitzar la potestat governamental de crear nous impostos i més pressió fiscal, no és el millor camí per fer un país competitiu ni modern i, amb el temps, podria passar-nos que siguem un país exhaust, amb molta menys capacitat per sostenir els mínims que fan que una societat sigui socialment justa.