Bankia, Popular...

Sé llegir un balanç bancari, en el sentit d’entendre’l. No soc cap geni financer. N’hi ha molts i millors que jo, començant pels inspectors del Banc d’Espanya. Però si em deixen un seient en un banc com Bankia o el Popular, posen a la meva disposició una dotzena d’alts executius del banc, triats per mi, em donen el codi de tots els ordinadors i un mes de temps, els asseguro que quan s’acabi el termini, els podré assegurar que: 1) és un banc sa i té camp per córrer; 2) és un banc tocat i amb problemes, però que se’n pot sortir perquè té prestigi i una clientela fidel; 3) és un banc amb actius dolents, que no podrà superar sol, i que ha de buscar la fusió amb un altre banc o ser nacionalitzat. Una fallida bancària podria fer molt de mal al sistema bancari en conjunt.

No entenc el que passat amb Bankia i el Banc Popular. Hi podria afegir algunes caixes d’estalvi catalanes. Amb Bankia s’han fet tota mena de disbarats, bé considerant-lo la joia de la corona, bé condemnant-lo a l’infern bancari, que és d’allò més desagradable. Amb el Banc Popular s’ha arribat a dir que havia tingut un problema de liquiditat per fuga de dipòsits, una afirmació que és una ximpleria financera. És com dir que una persona no ha guanyat la cursa, sense informar que era coixa. No hi ha banc que suporti la retirada del 20% dels seus dipòsits i no per això deixen de ser saníssims. Una altra cosa és que la sortida de dipòsits sigui conseqüència de la por dels dipositants en saber que el banc té uns actius –uns crèdits– que no es cobraran mai. Estic dient que no és possible que no es conegués la situació d’aquests dos bancs abans de ser intervinguts: nacionalitzat el primer, perquè poques bromes amb Caja Madrid; i venut per un euro el Popular a la senyora Ana Patricia Botín, neta d’un senyor que tenia uns 400 milions de pessetes no declarats en un banc suís però que, pel fet de ser qui era, només va rebre felicitacions per haver guanyat tants diners.

Aquestes operacions fan pudor de socarrim, des del primer moment fins a l’últim. Els inspectors del Banc d’Espanya són uns professionals competents, que no entenc com suporten veure com es realitzen aquestes martingales davant seu. El governador del Banc d’Espanya ja fa molts anys que té plena autonomia, però si la seva autonomia és com la de l’Estatut de Catalunya, ja sabem a les ordres de qui està. I no vaig més amunt perquè “con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”, tal com diu el personatge central de la novel·la més famosa de Cervantes. No em negaran que una cita castellana com aquesta suavitza tot el que acabo de dir. Una explicació pot ser la següent. S’ha lluitat positivament contra la corrupció, de manera que la que quedi serà la que correspon a un país “normal”. Però Espanya, i especialment Madrid, que és on hi ha el poder, és la capital europea de l’“amiguisme”: mirar a la dreta per no veure el que fan a l’esquerra, fer un favor a l’espera del favor compensatori, relativitzar les pèrdues d’un banc; eternitzar un procés judicial. En el cas de Bankia hi ha processaments, però ja veurem com acabarà Rodrigo Rato. En el cas del Popular pot haver jugat la llei inversa, i que tan bé coneixem els catalans. El tema mereixeria ser el centre d’una bona novel·la, que gosaria qualificar de no-ficció.