La propietat privada

Diu Milton Friedman: “Els drets de propietat no són únicament una font de llibertat econòmica. També són una font de llibertat política.” Potser en aquests moments és important recordar l’estreta relació que hi ha entre el dret de propietat i la llibertat, perquè molt sovint es desdibuixa amb la retòrica de qui predica sempre drets sense cap obligació. Fa temps que permanentment s’abusa de pretesos defensors d’uns drets, abusant alhora del dret a la propietat, i en qualsevol societat mínimament organitzada i que vulgui prosperar, el dret a la propietat ha de ser defensat pels seus governs. Algunes vegades és per ideologia i d’altres per covardia, però ara i aquí el desemparament és evident.

Hem vist com els responsables de protegir els complidors amb la llei i als que paguen els impostos, són abusivament atacats pels incomplidors o per màfies organitzades que han trobat la seva manera de viure fora del respecte a la convivència i de l’esforç de la resta, amb una passivitat política, policíaca i judicial que voreja l’inaudit. Quan en un litigi els propietaris víctimes tenen menys drets que els qui n’abusen, és que quelcom fonamental està fallant. No pot ser una societat basada en aquests principis, per més que per justificar-ho s’excusin dient que aquest despropòsit passa perquè som un estat molt legalista. Legalista amb qui? Amb la víctima segur que no.

Hem vist com el fenomen de l’okupació ha esdevingut una pràctica sense risc, malgrat que és una flagrant i ostentosa forma de trepitjar el dret de la propietat privada. I per a més escarni, hem vist com promotors d’aquests atropellaments n’han fet plataforma política personal per assolir les seves ànsies de poder i de notorietat. Ada Colau és l’exemple més clar d’aquest aprofitament, i també de com una vegada ha assolit el poder, els condicionaments del seu passat són tan forts que la incapaciten per resoldre allò que fins fa poc practicava i defensava, i que ara està deteriorant ràpidament la imatge de Barcelona.

La vagues de metro ja formen part de la Barcelona d’Ada Colau, com també ho és l’ocupació d’habitatges, la disbauxa i les màfies amb els lloguers de pisos turístics clandestins, el top manta... Barcelona, avui, és la ciutat dels disgustos. El que sí que té molt eficient el consistori Colau és un potent departament de propaganda i agitació que mitiga i substitueix qualsevol versió negativa del seu mandat. El turisme i el mercat immobiliari, ja sigui de lloguer o de venda, és un exemple de com aquest sistema Colau troba fàcilment víctimes expiatòries. Quan hi ha desordre, és culpa d’ells. Quan els lloguers dels pisos són cars, és culpa d’ells. Quan hi ha contaminació, és culpa d’ells. Quan hi ha ocupacions, és culpa d’ells. I segurament el turisme desordenat pot provocar molèsties i efectes indesitjats, però reconduir-ho i ordenar-ho és responsabilitat municipal, una responsabilitat que no s’oculta amb l’excitació social de la “fòbia turística”. El turisme, el mercat de l’habitatge i tot el comerç regular i legal, són activitats econòmiques molt importants per a la ciutat i per a Catalunya. No és assenyat banalitzar-ho ni atiar-ne les fòbies.

Quan es posen condicions i limitacions als preus del mercat, els responsables han de pensar que estan provocant un futur d’escassedat. Les institucions no poden delegar la política social de l’habitatge en els particulars. L’oferta d’habitatge social és responsabilitat de les institucions, ja sigui directament o establint convenis amb particulars, però mai pressionant-los. Els particulars ja paguen els seus impostos i han de tenir dret a disposar de la seva propietat privada.

Criminalitzar-los és propi d’aquesta mena de peronisme que sembla estar de moda.