La feblesa del poder

A les empreses, els poderosos sovint se senten insatisfets, encara que els seus col·laboradors en compleixin les ordres. El poder d’alguns prové de la propietat, però a la resta, als directius de qualsevol nivell, els ve sempre des de dalt, per delegació de qui en té més, i més per força –no poden controlar-ho tot!– que no pas de bon grat. Aquest poder, el del cap oficial que figura en l’organigrama, només pot ser retirat per aquell que l’hi ha donat. Els manats –que són la majoria– sempre tenen molt clar qui té el poder i no ho obliden mai.

Per absolut que sigui el poder sempre dependrà dels seus subordinats. No hi ha gent que mani perquè estigui tocada per Déu, pel color de la sang, per la seva bona estrella o per les seves qualitats innates, sinó perquè hi ha algú que l’obeeix. Coneixeu algú que mani a ningú? En el fons, els poderosos es deleixen per tenir la devoció dels seus col·laboradors, l’anomenada “autoritat” (alguns la fan sinònim de lideratge); voldrien no haver d’acudir mai a la imposició descarada del poder, perquè saben que, davant dels seus, és un símptoma evident de feblesa, de manca d’arguments, de poc convenciment.

Les cúpules dels partits obliden sovint qui els delega el poder. Tasten la poltrona i comencen a fer discursos buits, ambigus, abstractes, sense cap mena de lligam amb la realitat. Altres esdevenen artistes dels sermons més surrealistes per explicar allò que no s’aguanta per enlloc. Els més primaris s’aferren a lleis inamovibles i, mitjançant l’amenaça i la guerra bruta, pretenen tapar qualsevol dissidència. Obliden que, en realitat, el poder és de la gent i és aquesta la que els n’ha delegat una porció. Els que prohibeixen i neguen un referèndum o en dubten i els que no hi volen participar només ho fan per una clamorosa absència d’arguments convincents.