De la humiliació en neix el coratge

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport.

Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unionistes i espanyolistes d’aquí, que com veiem, no són pocs els disposats a col·laborar-hi. El problema és que si la seva estratègia falla, perquè per Rajoy guanyar l’1-O vol dir un tot o res, no té altra sortida que dimitir. Si falla, perquè la capacitat de resistència dels humiliats ha estat més forta que la seva repressió, els mateixos que ara l’esperonen perquè sigui contundent contra els catalans, el destruiran. I no m’estranyaria que també en sortís molt tocat el rei, pel seu paper de part i per mantenir la tradició borbònica en els conflictes territorials respecte a Catalunya.

Fa pocs dies els deia que Catalunya amb vint anys havia traspassat a Espanya 300.000 milions d’euros, i en el mateix temps tota la UE n’havia donat 200.000 milions. El pes del PIB de Catalunya respecte a Espanya és el mateix que té Alemanya respecte a l’Eurozona, i vostès hauran observat la diferenciació de tracte que tenen els països de l’Eurozona amb Alemanya i amb la seva cancellera, i el que els espanyols tenen amb Catalunya i el seu president.

La humiliació del divendres passat exigint-nos que presentem cada setmana el llistat de les despeses que fa el govern, si no volem que ens tanquin el FLA, seria impossible fer-la al País Basc, perquè, com he dit tantes vegades, ells no són independents però tampoc són dependents. I si els bascos cobren per ser espanyols, nosaltres paguem una mitjana de 15.000 milions d’euros cada any i pel que veig de l’informe dels “savis” que proposa un nou sistema de finançament autonòmic, no tenen cap interès a canviar la sagnia catalana. Entendran doncs que la ignomínia de la mesura sigui pròpia del franquisme. Perseguir qui no pensa com tu i tallar-li el finançament i incautar-li el seu patrimoni és de país molt deficitari democràticament. El mateix FLA ja és una deshonra que ens fan, perquè l’economia catalana genera prou diners per no haver de passar per aquesta taquilla de subsistència i parar la mà perquè et donin, en forma de crèdit, uns diners nostres que prèviament t’han agafat. En la proposta dels “savis” hi ha acord de no acceptar l’ordinalitat malgrat que tothom reconeix la perversió del finançament actual i els seus greuges, però no dubten d’utilitzar-lo com a instrument pervers per forçar-nos i sotmetre’ns a les seves polítiques.

L’entrada de la Guàrdia Civil al Parlament de Catalunya, al Palau de la Generalitat, a la Conselleria de Justícia i a la Central de Telecomunicacions de la Generalitat va ser un intent fallit de muntar un espectacle per al consum d’aquesta premsa col·laboracionista, però hauríem d’haver estat més ferms i no permetre que cap guàrdia civil pogués passar la porta amb la cara tapada. Hem de recordar que la darrera vegada que va entrar la Guàrdia Civil al Parlament va ser el 1917 per dissoldre per la força una reunió de diputats i aquests anaven amb la cara destapada.

Però el coratge que neix de les humiliacions sap que tot allò que no mata enforteix. I malgrat tot estem aquí i dempeus.