Talent a dojo

A Catalunya hi ha força talent. Aquest estiu he quedat parat en veure l’oferta artística. A alguns concerts no hi hauria anat ni lligat, però el conjunt i vist des de fora impressionava. Però per treure profit d’aquest talent fan falta estructures d’estat, que no tenim. Aquest és el resum de l’article.

El talent sempre té una vessant econòmica, es tracti d’un nou robot industrial, d’un nou sistema logístic per a distribuir un determinat producte, una editorial que promou autors catalans, un pintor amb mercat internacional o un centre d’investigació mèdica. Proporcionalment, i sense ajut de l’Estat –més aviat al contrari–, és correcte dir que tenim talent a dojo.

És lògic que Catalunya no llueixi en tots els sectors al mateix nivell. En algunes activitats estem en un primer nivell; en d’altres, en un segon, i en d’altres, en un tercer. A Catalunya trobes talent a tot arreu, però només en alguns camps estem ben col·locats.

El talent es perd, si els organismes públics no ajuden. A Sant Cugat hi ha un accelerador de partícules que dona servei a mitjanes i grans empreses d’aquí i d’allà. El va finançar la Generalitat fent un esforç que no pot aplicar a tots els projectes que se li presenten. Fa uns anys, els catalans o els espanyols anaven a morir a Houston (Texas); en conec més d’un cas. Ara salven la vida o també es moren a Barcelona, que té els metges que té Houston o millors. A nivell industrial, els catalans encara no hem sabut valorar el que va suposar la quasi desaparició del sector tèxtil, que era la primera base industrial dels darrers 100 anys. Astúries no s’ha refet del tancament de les mines de carbó, tot i el devessall de milions d’euros que el govern central ha dedicat a “Asturias, patria querida, Asturias de mis amores”. Cadis i la Corunya ploren encara per la pèrdua total o parcial de les seves drassanes. Fa 40 anys, un català que donés voltes per Andalusia era un venedor de productes de cotó o llana; ara el català de torn ven forns i cuines per a grans establiments o piscines de 25 o 50 metres als municipis andalusos, castellans o bascos.

Però no tot són alegries. Hi ha fets que tenen una difícil explicació. Catalunya és una potència turística, però no té cap gran empresa d’aquest sector. Catalunya és la capital editorial del mercat espanyol i sud-americà i té el 100% del català, però cap de les editorials ha pensat a donar un suport al procés sobiranista amb l’edició, per exemple, de llibres populars que expliquessin les raons no sentimentals, sinó objectives del catalanisme polític.

Catalunya té bons escriptors. Fa tres o quatre anys vaig quedar bocabadat al veure que els aparadors de la primera llibreria de Hèlsinki estaven dedicats totalment a La catedral del mar, en finès. En Jaume Cabré, per posar un altre exemple, té llibres traduïts a 30 o 40 llengües. Hi ha un diccionari finès-català i fins i tot català-sànscrit, però el govern català no ha pogut destinar mai un milió d’euros a patrocinar un premi Nobel per a un escriptor català. La sola campanya de difusió, guanyés o no guanyés el premi, posaria autors catalans a les llibreries de Hèlsinki, Frankfurt, Londres, Milà o Nova York.

Talent creatiu n’hi ha, però les conselleries de la Generalitat no poden destinar els diners que dona Madrid a la cultura castellana.