La tradició industrial

La setmana passada vaig començar a presentar i comentar els aspectes positius de l’economia catalana. Em sembla que, en aquests moments, és el que més fa falta. En aquell article parlava de la geopolítica de Catalunya, la relació entre la situació geogràfica i el nivell de desenvolupament social i econòmic. Li donava un notable. El segon factor positiu de l’economia catalana és la tradició industrial, que té una mica més de 200 anys d’història. Els historiadors de l’economia creuen que una tradició industrial no es crea en menys de 200 anys. Per aquest costat podem estar tranquils.

La revolució industrial va començar a la Gran Bretanya la segona part del segle XVIII. A Catalunya, a la primera del segle XIX. Catalunya és una excepció entre els països que la van fer tan aviat. La majoria d’aquests eren països que comptaven amb recursos naturals abundants, especialment carbó i ferro. El ferro es va convertir en la matèria primera per a la fabricació de màquines i grans estructures metàl·liques. El seu derivat, l’acer, ferro sense carboni, no es trencava com el ferro i es podia treballar per configurar la forma desitjada. El carbó mineral era l’element que en cremar-se proporcionava la temperatura necessària per convertir el mineral en un element líquid, transformable.

Catalunya no tenia ni carbó ni ferro, que són els principals components d’una indústria seriosa. Aquí només en teníem bosses no rendibles. Catalunya és un bon lloc per a un col·leccionista de minerals; tenim de tot: or, plata, ferro, carbó, manganès i fins i tot petroli, però en cap cas interessa la seva explotació, ja que el volum de mineral és reduït o s’enfonsa fins a profunditats no explotables. L’únic recurs natural en explotació a Catalunya són les potasses de Sallent a Súria.

Com a resultat, la indústria catalana és una indústria transformadora: comprem la matèria primera al País Basc o a la Xina, la transformem i la venem. Si observéssim Catalunya des d’una nau espacial, veuríem una pila de transports: ferrocarrils, camions, vaixells, aeroplans en casos d’elements de fort valor afegit, que entren a Catalunya i ens porten la matèria primera. Al mateix temps observaríem com els mateixos sistemes de transport surten de Catalunya amb elements transformats: neveres, televisors, bigues de construcció, mantes, mitjons, teixits de tota mena. Hi ha una important diferència de preu entre la primera matèria i la transformada, que ha de servir per pagar els salaris del treballadors, les despeses generals, els impostos i, finalment, el benefici dels propietaris.

La indústria transforma un país i crea una tradició industrial que s’encomana als que arriben. Inicialment fan feines poc qualificades, que aviat són substituïdes per màquines o robots. S’imposa la formació professional que permet accedir a llocs més ben pagats i més sol·licitats. La Revolució Industrial crea la classe social de l’obrer enfront dels propietaris dels establiments industrials. La Revolució Industrial crea els sindicats obrers i les patronals, origen de la lluita de classes, que pot ser dialogant i no violenta o tot el contrari.

Tot i això, la tradició industrial, força limitada avui dia a l’Estat espanyol –fora de Catalunya, el País Basc i la inversió estrangera– és el punt de partida d’un desenvolupament econòmic clar. Un país amb tradició industrial arrossega molts problemes darrere seu, però té més capacitat de desenvolupament social i econòmic que aquells que no en tenen. Un altre notable. Punt i seguit.