Voluntat exportadora

Continuo amb els que considero factors positius de l’economia catalana. Un notable a la situació geopolítica –no és mèrit nostre–; un altre notable a la tradició industrial i un excel·lent a la diversificació de productes. Avui toca parlar de la voluntat exportadora. Catalunya es va desenvolupar industrialment dintre d’un Estat pobre i poc desenvolupat. El seu únic mercat era l’Estat espanyol, ja que les fronteres estaven tancades al comerç. Els catalans foren els primers a defensar el proteccionisme, o sigui, aquella política que imposava impostos a la mercaderia importada, fins que el preu final era equiparable al preu interior. En altres circumstàncies, la indústria catalana no s’hauria pogut desenvolupar. Però quan vàrem ser capaços de produir en igualtat de condicions, la mentalitat proteccionista es convertí en lliurecanvista.

El mercat espanyol no ha estat mai un entusiasta del mercat català. El boicot als productes catalans té més de 100 anys d’història, de manera que no cal preocupar-se massa per un nou incident d’aquesta mostra d’amor peninsular. La dictadura franquista va tornar a ser una economia tancada. Ho era perquè no tenia divises –dòlars, lliures, marcs o francs– per pagar les mercaderies, que importava. Després, un cop mort el dictador, les fronteres es van obrir de cop i ens trobarem inundats de productes estrangers. La resposta catalana va ser modèlica, aprofitant sobretot la diversa quantitat de productes que podia produir i la qualitat d’alguns productes agrícoles com ara el vi, el cava, l’oli, la fruita seca i fresca, entre d’altres. Així han continuat les coses. Fa 100 anys, la totalitat de la producció catalana es venia a l’interior de Catalunya i a la resta de l’Estat. En aquest moment, la producció es distribueix aproximadament en tres parts: un 33% es ven o consumeix a la mateixa Catalunya, un altre 33% a la resta de l’Estat i el darrer 33%, a l’exterior. Les vendes a l’exterior van pujant, mentre que a la resta de l’Estat van baixant. I els catalans tenim tanta bona fe que consumim més vins de la Rioja que del Penedès. Deu ser per agrair la gentilesa de Codorníu, que ha traslladat la seu social a la Rioja.

En tot cas, cal dir que els catalans ens trobem còmodes en una economia global en la qual el mercat sigui el món. Un bon exemple podria ser Holanda, és a dir, els Països Baixos. Alguns catalans els posaven com a exemple a Catalunya fa un segle llarg: país petit, que viu de les exportacions per pagar les importacions de tot allò que els falta. En un mercat com l’europeu, Catalunya pot fer el mateix, però amb més facilitat que l’Holanda del segle XIX, ja que té un mercat més ampli. Catalunya no té indústria pesant, de manera que li escau el producte industrial especialitzat i el producte agrícola de qualitat.

La diversitat de productes i l’actuació individual dels exportadors redueix la seva capacitat. Però als catalans els agrada regatejar. En el mercat de París, les carxofes del Prat competeixen amb les de la Provença i els perfums de dona, amb els francesos. Si tinguéssim un estat propi, potser podríem demanar-li que facilités una exportació més racional, sense que això signifiqués intervenció de cap mena. A Europa abunden les cooperatives exportadores que, en fer una política conjunta, multipliquen les seves vendes. Qualificació: un notable o un notable alt. Millorin les llengües, senyors, que tampoc costa tant superar l’anglès de Rajoy!