Mario Corea idea l’hospital que es munta i es desmunta
L’estudi de l’arquitecte argentí arrelat a Barcelona inicia una nova etapa amb la construcció modular
És l’últim repte que s’ha plantejat l’estudi d’arquitectura Mario Corea: construir hospitals modulars, que es munten i es desmunten, amb tots els serveis i garanties sanitàries que ofereixen els de construcció tradicional, amb fonaments de ciment. El projecte està a punt i busca ara patrocinador per construir un prototip de mòdul i aposti per aquest nou repte que lidera Corea, conjuntament amb Nibug (New Industrialized Building Corporation) i el grup CT Enginyeria.
El projecte HBS (Healthcare Building System) té en compte quatre mides de centres: el petit, de 1.800 m² de superfície, apte per a divuit llits; el mitjà, de 2.818 m² i 36 llits; el gran, de 4.558 m² i 74 llits; i l’extragran, de 5.636 m² i 110 llits. Tots ells estan equipats amb tot el que un hospital necessita.
Fa un any que van iniciar aquest projecte que pretén portar la construcció industrial als centres hospitalaris. Acoblament de mòduls de 7 per 9 metres, amb un mínim de 30 mòduls, que requeriran uns quatre mesos de muntatge, amb sostres d’alumini i climatitzats a l’interior. “Talment com si es tractés d’un AVE”, apunta Corea.
El cost d’aquests centres se situa entre uns 2,5 milions i 7,5 milions d’euros, del més petit al més gran, unes quantitats que fan assumible la cobertura sanitària a territoris en vies de desenvolupament o a camps de refugiats.
No és casualitat que Corea s’hagi plantejat ara afrontar aquest repte. La seva trajectòria com a arquitecte exiliat, explica, “m’ha portat fins aquí”. La seva experiència en recintes hospitalaris, sense dubte, hi ha contribuït.
ESTRENA ALS EUA.
Sert, assegura Corea, “ha estat el fil conductor en la meva obra arquitectònica”, caracteritzada també pels espais oberts, amplis i la llum natural.“Gràcies a Sert vaig gaudir d’una beca a Harvard, on vaig fer el màster d’arquitectura en disseny urbà que ell dirigia”, explica. Després de cinc anys, decideix tornar a Rosario, on fa de professor a l’Escola d’Arquitectura i dirigeix aquesta àrea a l’ajuntament de la ciutat. En aquells anys obre el seu primer estudi i coneix, en una estada a Xile, els arquitectes catalans Oriol Bohigas i els germans Ignasi i Manuel de Solà-Morales. Però el cop d’estat del tinent general Jorge Rafael Videla li estronca la carrera i l’obliga a l’exili. Arriba a Barcelona el 1977, d’on ja no es mou.
CATALUNYA, PER SEMPRE.
Allunyat per l’exili de família i amics que fessin encàrrecs, l’obra pública va ser la seva opció. “M’obro camí a través dels concursos, d’aquí que el 80% de la meva feina estigui lligada a la Generalitat i els ajuntaments”, explica
L’hospital de Maó, la reconversió en centre sociosanitari de l’antic hospital de Mollet del Vallès i la construcció del nou hospital –que pren la forma acabada en punxa “perquè s’havia de respectar el roure centenari”, explica–, l’hospital de Reus, escoles a Sant Boi de Llobregat i Badalona, CAP a Manresa i Rubí, la unitat de cremats de la Vall d’Hebron, la pista d’atletisme coberta de Sabadell –la més gran de Catalunya–, poliesportius a Tortosa i l’Hospitalet de Llobregat, la biblioteca Carles Rahola a Girona, l’estadi de beisbol de l’Hospitalet de Llobregat i un CAP a Eivissa que serà escollit per a una mostra organitzada pel MOMA de Nova York. La llista no és completa. Les seves obres omplen el territori.
“No soc especialista en arquitectura hospitalària”, assegura, però reconeix una àmplia experiència en aquest camp. Diu que tant si construeix hospitals com biblioteques hi posa “la mateixa passió. La llum natural, els espais oberts, l’energia neta i sostenible, els patis interiors, la natura... Corea introdueix el concepte de rambla en els recintes hospitalaris.
Paral·lelament, torna a rebre encàrrecs de la seva estimada Rosario. Des del 1998 al 2016 construeix escoles, hospitals, centres de salut i de justícia i poliesportius, sempre “adaptant l’arquitectura al lloc”. Confessa amb nostàlgia que parla castellà “per preservar alguna cosa d’Argentina, però soc molt català, molt culer i molt de Messi”. No podia ser d’altra manera, havent nascut a Rosario.