Col·legis professionals: una ganga?

A Catalunya hi ha milers de bons professionals de les més diverses especialitats. I, malgrat que la directiva europea no els obliga a col·legiar-se, a l’Estat espanyol –on no s’aplica– molts es veuen obligats a fer-ho si volen exercir. No hi ha res millor per fer necessària una cosa inútil que crear una llei. I, a Espanya, la llei sempre passa per Madrid, és a dir, tots els col·legis han de dependre dels Consejos Generales dels Colegios i... mantenir-los! Aquí tenim col·legis que ofereixen serveis que els seus col·legiats valoren; altres neden en la indefinició, per tal d’evitar que s’enfadin els amos i els col·legiats, amb manifestacions de neutralitat política –cosa explicable–, fins al punt de fer equivalents les violències dels votants (?) de l’1-O i dels cossos policials de l’Estat –i això ja no s’aguanta per enlloc!–; també hi ha col·legis que són veritables caus de vividors de les quotes alienes, bons aprenents i col·laboradors necessaris. La gran majoria dels col·legis catalans aboquen cristianament centenars de milers d’euros anuals cap als Consejos; alguns han tingut l’habilitat de vendre’ls algun producte, cosa que alleugereix l’efecte de les quotes obligatòries, però reforça l’evidència que els catalans cobren per fer coses, mentre que els Consejos cobren per existir i fer complir una llei –oh!– d’origen franquista. Quan hi ha diners pel mig –i gent que en viu– Europa pot cantar missa. Tan bons són els del Consejo o tan inútils els d’aquí que no ho sabrien fer millor? Millor que res és fàcil! Alguns psicòlegs ja s’han plantat; i altres professionals estan fent números, perquè no es tracta de pagar per no res. Els col·legiats ja s’han desentès dels seus col·legis –hi participen poc, hi voten un 10%–, però paguen! Deu ser l’única cosa que preocupa els Consejos.