editorial
Els reptes de les megaciutats
Davant de les grans ciutats d’Àsia i Amèrica es podria parlar de les grans regions europees que vetllen pel creixement sostenible
L’any 2030 el 60% de la població mundial serà urbana. Hi haurà moltes ciutats que tindran més de 16 milions d’habitants, d’altres entre 20 i 30 i alguna se situarà a tocar dels 40. D’entrada, només fent un cop d’ull a aquestes xifres ens ve al cap una pregunta: es podran governar aquestes megaciutats? La resposta no és senzilla perquè els reptes ja hi són ara mateix. És cert que en una gran urbs hi ha moltes oportunitats, això explica que milers de persones optin per aquest tipus de vida en detriment del món rural. Els experts diuen que en aquests nuclis de població tan massificada s’accelera la pobresa, la desigualtat de gènere, la falta d’habitatge o l’allunyament de l’ús de les energies sostenibles. A part de molta imaginació i recursos serà clau sumar esforços per poder governar les megaciutats. Un fet inqüestionable serà la integració de les diferents administracions per resoldre els conflictes de forma més eficient. I per apaivagar les dificultats econòmiques i socials caldrà comptar amb les noves tecnologies. Caldrà utilitzar les smart cities, fer més ús del big data o governança de dades així com accelerar l’internet de les coses per fer més fàcil el dia a dia en aquests laberints de persones. Cal tenir present que les 600 urbs més grans del món ja concentren les tres quartes parts del PIB mundial, que són situades en la seva majoria als països emergents. Davant d’aquestes grans ciutats d’Àsia i Amèrica es podria parlar de les gran regions europees que vetllen pel creixement sostenible i equilibrat. Aquest model, com serien Londres o París, mira amb molta cura la mobilitat, la seguretat o l’índex de contaminació. La tendència cultural també hi té molt a veure. Per als joves de ciutats europees el cotxe ja no és un referent vital com ho pot ser encara a Amèrica del Nord o a l’Àsia. Per això guanya pes la bicicleta. Els models econòmics també estan canviant. Una peça clau per a aquests equilibris és començar a aplicar-los als barris de les ciutats. Ja s’observa cada cop més la descentralització. Moltes empreses es traslladen a zones properes als residents.
La pregunta és si Catalunya tindrà una macroregió en poques dècades. Per a això caldria unir Barcelona, Girona i Tarragona amb ciutats del nord dels Pirineus com Perpinyà i Montpeller. Ara bé, l’eix mediterrani i totes les xarxes de mobilitat haurien de funcionar com una seda.
