La bondat i la dignitat

De vegades se’n va gent que, amb la seva vida, qüestiona alguns dels valors en els quals s’ha instal·lat la praxi de la vida professional i pública. Les empreses i els especialistes que hi col·laboren s’esforcen a buscar i promocionar candidats amb talent, amb bons currículums acadèmics i professionals, amb progressions brillants de responsabilitats, etc. Sovint tant els candidats com els mateixos entrevistadors comparteixen tàcitament allò que les empreses –i la societat, en general– valoren com a clau de l’èxit: la rapidesa de reacció, la capacitat per adaptar-se, una imatge decidida, un discurs fàcil i esmolat, l’ambició mesurada, la flexibilitat per canviar de criteri quan les circumstàncies ho exigeixen, l’habilitat per assumir el lideratge dels equips, etc. Totes aquestes competències serien encara més exigibles a aquells que gosen assumir responsabilitats públiques o representatives.

Tanmateix, ni als uns ni als altres ningú no els preguntarà sobre el nombre de caps que han hagut d’aixafar per arribar on són, o el nombre d’enemics –i cadàvers– que han deixat pel camí, o les vegades que han canviat de jec o s’han abaixat els pantalons, o les pors que han hagut de dissimular sota la màscara de la professionalitat o del seu càrrec, o si són feliços de debò o només ho fan veure.

Els títols, els càrrecs, els diners, l’estatus o el poder no garantiran ni la seva felicitat ni l’èxit de les seves empreses o institucions. No cal res de tot això per viure –i anar-se’n– amb la consciència tranquil·la. La bondat –no pas el bonisme paternalista–, la mirada neta i la dignitat davant la vida i els altres van molt més enllà de les conjuntures d’una entrevista, d’una feina, d’una propietat o d’un càrrec determinats. La majoria s’adona massa tard d’allò que deixa veritable empremta.