“Vam aprofitar les terres que teníem i de les quals no trèiem res”

Per casualitat. L’any 2012 vam conèixer el cultiu de la poma, que podia anar bé a les zones de muntanya, i a partir d’aquell moment ens vam associar set persones de la vall de Lord. Vam començar com a Associació Agrària Ecològica de Muntanya plantant poquet, perquè era un cultiu experimental. Entre tots set no arribàvem a les set hectàrees, i ja estem entre les quinze i vint. Ens hem expandit [riu]. Vam veure la necessitat que això es repetís en altres llocs, i ens vam obrir a les zones que complissin les característiques de muntanya, i per això estem al Solsonès, a la Cerdanya, al Pallars Sobirà i al Berguedà.

De l’associació som vint, i des de finals del 2016 ens vam constituir com a cooperativa Biolord Coop per comercialitzar la poma i la marca és Poma de Muntanya Biolord. L’any passat ens vam quedar sense producció perquè va gelar; amb un hivern molt calent, els arbres van anar molt avançats i la gelada de l’abril ens va deixar a zero. Era l’any que havia d’entrar en plena producció.

Cada soci porta les seves plantacions i ho ha assumit com ha pogut. Pel que fa a la cooperativa, va estar gairebé inactiva. Aquest hivern sembla que ha fet el que tocava, amb molta pluja i molta neu, i els arbres estan molt florits. El principal problema que tenim és que tothom ens demana pomes i no en tenim. És un projecte viu i ens adaptem a les circumstàncies. L’important és el tema comercial i de la comunicació.

Alguns sí, però si les venem a ells no en tenim per a la resta pel motiu que t’he explicat. Però no estem en el moment de tancar-nos portes. Biolord compra les pomes dels socis i les ven.

Recuperar varietats està en segon pla, perquè quan fas una inversió d’aquests característiques vols que surti, i quan vam començar vam plantar les varietats que trobes al supermercat: golden, gala i fuji. Aquí, a muntanya, tenim molta humitat, plou bastant sovint, els tractaments són tots ecològics amb sofre, coure, oli de nim i d’estiu, i vèiem que havíem de tractar molt perquè hi ha un fong que deixa unes taques a la pell negres a les pomes. Comercialment i visualment ens vam trobar que perquè no sortissin era millor buscar varietats que fossin resistents al fong. S’assemblen a les comercials per gust i per tot, però són diferents.

Crimson, mandy... Bé, de fet nosaltres en diem les pomes roges; la bruna, que és un tipus de reineta, la negreta de muntanya i les grogues. Les autòctones no hi són. Tenim ganes de recuperar-les perquè aquí hi ha moltes pomeres.

No. Però sí que veiem que cada zona té uns problemes diferents. Aquí, al Solsonès, potser tenim més els talps, el motejat, i a la Cerdanya han tingut molts problemes amb la cendrosa, al Pallars tenen problemes amb el fred... Acabes veient que tots som Pirineus, però cada zona, cada terra, té les seves peculiaritats.

Nosaltres, dues.

Ens hem emmirallat en els Alps. A Catalunya l’Institut d’Investigació i Teconologia Agroalimentària (IRTA) va fer una parcel·la a l’Alta Ribagorça en col·laboració amb l’Associació pel Desenvolupament de la Ribagorça Romànica per recuperar varietats autòctones i, arran del fet que un coneixia algú d’allà ens en vam assabentar i vam començar nosaltres a títol particular.

No. El meu home es d’aquí i vam venir a viure-hi. Tots dos som fills de pagès, però és veritat que en començar gairebé cap dels socis es dedicava a la pagesia, però tots tenien terres, són fills de muntanya i tenien terra abandonada.

En el meu cas perquè tenia una terra de la qual no treia res, ja que la pastura de vaques i cavalls és molt limitada, i va sortir la possibilitat quan jo treballava a Solsona... Amb la canalla i tot vam decidir aprofitar unes terres que teníem i de les quals no trèiem res. I veus que pots contribuir a revitalitzar l’economia del poble, treballar a muntanya, que la gent tingui un al·licient per quedar-s’hi i no marxin. Ara nosaltres, a títol individual, també hem començat, per complementar, l’hort ecològic. Repartim a familiars, amics i a les botigues del poble.