ERO de veritat

Des de fa mesos, els periodistes ens hem de fer ressò cada dia de diversos expedients de regulació, alguns d'extinció i altres de temporals. En els darrers dies, per exemple, se n'han presentat de nous, a Burberry, Iveco i Ficosa. Ara, el que realment s'ha endut planes i planes de diaris i hores de ràdio i televisió han estat els expedients que han afectat multinacionals, com ara Seat, Nissan i Sony. En la majoria d'aquests casos, els que afectaven grans empreses, s'han trobat solucions que, si més no, han satisfet els sindicats majoritaris. Avui, però, no toca parlar del paper que desenvolupen a dia d'avui els sindicats majoritaris... El que realment em preocupa de tot el que passa a Catalunya des de fa un any i mig és que cada dia que passa es destrueix part del teixit industrial real d'aquest país. Petites empreses que tanquen l'una rere l'altra i que deixen dos, quatre o vuit empleats al carrer. I d'aquestes, les que afecten la seva germana, el seu cunyat, aquella botiga del costat de casa que tanca i acomiada els tres treballadors, n'hi ha cada dia. Són les ERO de veritat. Tots els experts asseguren que un cop hagi passat el pitjor de la crisi –pel que fa a quan serà, això, no es posen pas d'acord– no hi haurà, però, recuperació de l'ocupació. És clar, si cada dia estem posant mines i més mines. Potser salvarem alguna multinacional –sempre de manera transitòria–, però el que cal és una política real de protecció del teixit productiu català.