Fuster amb idiomes, triple pirueta mortal

Albert Romero té 26 anys i està encantat amb la decisió presa el 2016, quan va deixar l’empresa de jardineria en què treballava i va tornar a les aules. “A la feina em deien que tenia síndrome de Diògenes, perquè tallàvem qualsevol arbre i jo al·lucinava amb les betes i m’emportava fusta a casa per fer un tamboret o una taula.” Acaba de finalitzar el cicle formatiu de grau mitjà de fusta, moble i suro i assegura que ha nascut per a això. “El meu avi tenia un petit taller i recordo molt les olors. Vaig estudiar manteniment electromecànic, perquè soc molt manetes, i després vaig fer de jardiner, però la fusta era l’espineta que tenia clavada”, explica. L’espina se l’ha treta. No només treballarà de fuster, com l’avi Indaleci –sap que la inserció laboral és de gairebé el 100%–, sinó que, amb els seus companys de l’institut Guillem Catà de Manresa, ja han tirat endavant una gran obra: han construït una aula de fusta.

Els estudiants d’FP de l’escola ja han acabat els exteriors i el curs que ve faran l’interior de la classe. “L’aula està situada en un racó del pati, com si fos un barracó, per demostrar que pot fer la competència als típics barracons metàl·lics, que són una desgràcia energètica”, explica l’Albert. “A més, no hi ha res tan confortable i que doni tant benestar com la fusta”, hi afegeix aquest enamorat de l’ancestral matèria primera. Com en altres instituts, al Guillem Catà ja s’havia treballat en projectes, però eren molt menys ambiciosos. “Es feien taules o cadires. Quan el professor Carlos Lapeña va proposar-nos fer tota una aula, vaig pensar que estava penjat”, admet l’Albert, que està encantat amb l’experiència, sobretot “perquè ha estat molt enriquidor veure tot el procés i també treballar junts els cursos de primer i segon”.

Queralt Parcerisa és enginyera forestal i fa de professora en aquest institut de Manresa. “Ja fa anys que els quatre titulars del departament de fusta ens adonàvem que els alumnes estaven cada cop més desmotivats, per això vam decidir donar-li la volta.” “Teníem uns 20 alumnes apuntats i a final de curs un terç deixava de venir, així que el professor Lapeña va plantejar fer una microcaravana de fusta per motivar-los.” Aquell projecte no només va ajudar els alumnes “a fer-se més responsables, a aprendre el valor del treball cooperatiu i a trobar cadascú el seu lloc en el procés productiu”, sinó que va suposar una injecció d’il·lusió “brutal”. De registrar cada any unes set baixes, van passar a perdre pel camí només un o dos alumnes. Quan es va passar al projecte de l’aula autosostenible, Parcerissa reconeix que la idea era una “bogeria” i que estaven “espantats”, però està satisfeta perquè ha funcionat, sobretot gràcies a l’ajuda i el patrocini de les empreses. “Les companyies han pagat material i s’hi han abocat –reflexiona– perquè saben i reivindiquen que el sector de la construcció amb fusta és el futur, s’està expandint molt i fa falta gent formada.” De fet, molts dels alumnes que han treballat en aquest projecte ja estan fent pràctiques en empreses del sector i alguns ja acabaran el grau col·locats.

El futur ja és aquí. A Barcelona, al barri de Sants, s’està enllestint la construcció de l’edifici de fusta més alt de l’Estat: té sis plantes i fa més de 25 metres d’alçària. Al mes de setembre entraran a viure-hi els primers inquilins. Com recorda Salvador Ordóñez, coordinador general del Gremi Fusta i Moble, la construcció amb fusta està molt prestigiada i generalitzada en països com ara els nòrdics, però a casa nostra estava penalitzada “perquè hi havia el tabú que la fusta es crema, quan tots els materials es cremen i d’una manera menys previsible i, per tant, més perillosa que la fusta”. Però són temps de canvi, destaca, com ho demostra que a Catalunya ja hi ha parcs de bombers de fusta, com el de Vilafranca del Penedès o el que s’està dissenyant a Moià. “A Berga s’inaugurarà a la tardor un institut construït íntegrament amb fusta. La societat està girant els ulls cap a aquest material, però el problema és la falta de vocacions”, relata.

Com la resta de sectors on fa falta mà d’obra artesana –però cada cop més tecnificada–, costa que els joves vulguin aprendre l’ofici. Per Ordóñez, el problema és que “es té una imatge antiquada de la professió, molta gent pensa en un home amb el llapis a l’orella, ple de pols i sense un dels dits de la mà, un bon home però gens innovador”. “I res més allunyat de la realitat –destaca–. És una activitat amb moltes perspectives d’innovació, tant lligada al producte com a la manera de treballar-lo.” Pel coordinador general del gremi, amb la fusta ha passat com amb moltes altres activitats que no estaven de moda. “Quan tens una indústria molt tradicional que funciona l’abandones. La societat s’ha centrat durant anys en les smart cities i les noves tecnologies i no ha donat valor als sectors de sempre.” Segons les dades del gremi, en els propers dos anys faltaran uns 2.000 professionals. “És una estimació no gens agosarada”, destaquen.

El decalatge entre les ofertes de feina i el personal disponible està fent patir el sector: “Les empreses demanen gent que no troben, no només perquè fan falta estudiants de graus mitjans i superiors d’FP, sinó també estudiants universitaris d’enginyeria o arquitectura que sàpiguen construir amb fusta, ja que no té res a veure amb fer-ho amb la resta de materials”, explica Ordóñez. Frapont és una de les empreses que han de fer mans i mànigues per cobrir totes les seves vacants. La directora de recursos humans del grup, Neus Blanch, opina que s’està “pagant la factura de les mancances del sistema educatiu”. Amb seu a Barcelona i 75 anys d’història, Frapont està especialitzada en projectes arquitectònics singulars: fa les parts de fusta d’auditoris, aeroports o suites de luxe i són obra seva els preciosos acabats de fusta del mercat de Santa Caterina de la capital catalana o les filigranes de l’auditori parisenc La Seine Musicale, un sostre hexagonal de fusta que simula un eixam d’abelles. Per fer aquestes meravelles, necessita arquitectes i enginyers amb coneixements específics de fusta. “Els nostres treballadors poden provenir de la universitat o de l’FP, no tenim titulitis, sinó que ens interessen l’experiència i els coneixements”, indica Blanch. I on troben aquests professionals? “En el cas dels sèniors, tenim l’antena posada i estem sempre molt atents a qui queda lliure o a qui ve perquè li interessa la nostra activitat; al no fer construccions estàndard, per a molta gent és un projecte molt engrescador.” Segons explica la responsable de recursos humans de Frapont, tot i que podria ser una temptació, les empreses no es roben personal. “Hi ha un pacte de no-agressió per ètica i perquè seria la sentència de mort del sector. Si et mous a cop de talonari, això és molt perillós, perquè infles els salaris i et carregues el principi d’equitat interna.” Pel que fa als perfils més joves, la pedrera són les escoles d’FP. Frapont té convenis de pràctiques amb els principals centres d’FP del país però lamenta que “hi hagi escoles que hagin tancat línies perquè no omplen”. “No té sentit quan hi ha feina i tant d’atur, sobretot juvenil”, reflexiona Blanch, que explica que a l’empresa hi ha actualment 90 treballadors i 4 aprenents provinents de l’FP.