“Hi haurà diàleg i les dues parts estaran disposades a entendre’s i cedir”

Són països que tenen un nivell molt bo de competitivitat, que aconsegueixen amb una combinació de sector públic potent, que col·labora molt amb el sector privat, que també ho és, i una important economia social. L’Estat no posa dificultats per fer negocis o activitat empresarial. Hi ha països on una empresa es crea en minuts i el cost és pràcticament insignificant. Si agafem el darrer estudi del Doing Business mundial, d’uns 200 països, l’Estat espanyol està cap al 150-160. Sortim molt malament perquè hi ha molta burocràcia que s’hauria de rebaixar, menys papers, menys tràmits i més ràpids. Encara hi ha molta feina per fer.

Sí, perquè aquests canvis haurien de començar en les lleis. Moltes es fan sense tenir en compte el cost que suposa la seva implementació. La poca eficiència ja comença en el Parlament, les Corts espanyoles, o el Parlament Europeu. És una teranyina burocràtica que ho fa tot molt difícil. No sempre ni a totes les administracions hi ha suficient proactivitat.

Per saber si l’economia va bé, hi ha dues dades fonamentals. La primera és l’activitat, el PIB. Fa quatre o cinc anys que està creixent al voltant del 3%. És molt, una dada important. La segona és l’atur. Fa uns cinc anys estava al voltant del 23-24%. Ara estem en el 13%. No és per tirar coets, però segueix baixant. Si l’activitat segueix millorant, els salaris també milloraran. I ja s’estan recuperant. I després un altre tema és que les empreses tenen més beneficis. Per tant, l’economia va molt bé. Diríem que va com una moto. Ara hem de seguir treballant de valent perquè segueixi millorant.

Massa. Ho hem de millorar i molt. Aquí un tema importantíssim és reduir el ventall salarial. Hi ha companyies en què la persona que cobra més guanya entre 800 i 1.000 vegades més que el que cobra menys. Això és escandalós. L’economia social té ventalls d’entre l’1 i el 10, però no de l’1 al 1.000! És veritat que hi ha salaris molt precaris, molta gent que treballant a dedicació plena i no guanya prou per viure, i això és inadmissible.

Hi ha empreses que han canviat de seu. En algun cas potser ho van fer per desconeixement del que podia passar. Hi ha molts casos en què no està massa justificat. De fet molts empresaris i directius d’empreses multinacionals ni tan sols s’ho han plantejat perquè no tenia cap sentit. En aquest tema soc optimista per molts motius. L’impacte que ha tingut tot el que ha passat en l’economia ha sigut imperceptible. Mai sabrem com hauria anat sense els atemptats del mes d’agost, l’1 d’octubre, etcètera. El que sí que sabem és que, tot i el que ha passat, l’economia va com una moto. Crec que tot això acabarà bé. En algun moment hi haurà diàleg, algú s’asseurà en una taula i les dues parts estaran disposades a entendre una mica l’altra i a cedir. Estic convençut que arribarem a un acord, com també ho estic que al final els catalans tindran l’opció de poder dir que sí al que es plantegi com a opcions.

No ho tinc clar. Caldria veure què vol dir el pla Ibarretxe adaptat a Catalunya. Cinc mesos ho veig un termini molt curt de temps. Santiago és un economista molt prestigiós i les previsions les fa amb més facilitat. En el meu cas m’és difícil posar un termini. Sí que estic convençut que això acabarà bé, entre altres motius perquè hi ha una part molt important de la població catalana que ho vol. Ara bé, aquí el que és molt important és mantenir les posicions, continuar reivindicant el que calgui i tindre molta paciència, tenacitat i el màxim d’unitat. Quan la gent està unida, això acaba bé.

Que es posi les piles per aconseguir resoldre aquells tràmits i aquelles dificultats que moltes vegades posen les administracions, començant per la local, l’autonòmica, la central, l’europea... Això vol dir que, des del moment zero en què es fan les lleis, s’intenti posar-ho fàcil en tot el que és la dinamització empresarial.

No m’estranyaria que es revisessin algunes de les lleis catalanes aprovades amb molt consens al Parlament català i que sense massa justificació el govern del PP va frenar. Sobretot aquelles que tenen més impacte en la gent. Parlo de temes relacionats amb la pobresa energètica, l’impost sobre dipòsits bancaris..., és a dir, tot allò que pot revertir en més benestar per a la població.

Hi ha molts ingredients perquè tornem a tenir una bombolla d’aquí a no gaire. No sé quan passarà, però als preus que s’està posant el mercat immobiliari, el que està passant amb el crèdit –bancs que tornen a finançar el 100% dels habitatges en lloc de l’aconsellable 80%– junt amb tipus d’interès baixos, són els ingredients per tornar a tenir una altra bombolla similar a la del 2008. No soc ni optimista ni pessimista, soc realista. En els últims 200 anys hi ha hagut més de 50 bombolles. Crec que anem, a poc a poc, cap a la següent. No li poso data, però no serà molt llunyana.

Si volem, sí. Als EUA fa més de 40 anys que es van proposar erradicar la corrupció policial, per exemple. Van fer canvis molt importants en la legislació, lleis en què les penes per corrupció i frau són duríssimes i judicis molt ràpids. També compliment de penes sense amnisties, tornar els diners robats de seguida i sobretot retirar els corruptes de la política. Tota aquesta combinació de mesures, per un consens generalitzat, va posar fi a la corrupció. I si aquí fem això, l’eliminarem. Ara, el tema és si se la vol eliminar.

La situació espanyola és peculiar i més greu que a la majoria dels països europeus. El tema de l’engany empresarial és internacional. Al món anglosaxó o als països nòrdics n’hi ha poc, però en països mediterranis, d’Àsia, l’Amèrica Llatina, etcètera, és on n’hi ha més.

El més important és molta creativitat, no fer les coses perquè sempre s’han fet així, sinó estar-se qüestionant contínuament si es pot fer millor, més ràpidament, amb menys tràmits i, per tant, amb menys costos. Millorar l’eficiència vol dir, per exemple, que el sector públic podria fer moltes més coses amb els mateixos diners o amb menys, que revertiria en la població. Els països més eficients generen més benestar per a la població i això no oblidem que és l’objectiu final de l’economia.

Totalment cert. El sistema universitari català està molt ben posicionat, sobretot en temes de recerca. Els catalans som el 0,1% de la humanitat i produïm l’1% de la recerca. Però quan mirem quin és l’impacte real en la societat o el teixit empresarial, aquesta dada no és tan favorable. I aquest és un repte molt important: aconseguir que la recerca ens arribi, que les empreses siguin més competitives, i la societat també, i generar més benestar. De moment, això no ho aconseguim gaire bé. En el conjunt de l’Estat espanyol passa exactament el mateix, i encara és una mica pitjor que a Catalunya.