«Volen que desapareguem»

El meu llegendari amic Carmel Biarnés (1928-1992), que aquests dies fa divuit anys que va morir, homenot d'Ascó precisament (ara que se'n torna a parlar tant), va escriure el 1976 una d'aquelles frases que, rellegida a tants anys de distància, cobra tot el significat premonitori que ja tenia aleshores: «Volen que desapareguem», segons es pot llegir a La Voz de Flix, del 27 de març d'aquell any, quan ja en feia quatre que el mausoleu atòmic es dreçava amenaçador sobre les pacífiques ribes de l'Ebre.

I què més podem dir ara, davant la qüestió del cementiri nuclear, si no reconèixer que tenia, ja en aquell temps, tota la raó del món? Qui eren els que havien de «desaparèixer»? Els homes i dones de la terra, els que la suaven per sous de misèria, els que caçaven i barquejaven per menjar, els petits pagesos que començaven a estar sotmesos a la rapinya usurera dels bancs, als dictats industrials de la gran concentració consumidora de les capitals, al monopoli estatal de les grans obres hidràuliques i energètiques, l'«interès general» de les quals ocultava l'expropiació de múltiples terres i béns particulars.

Qui volia que tot aquest món desaparegués? També ho tenia clar Biarnés, i des de feia tres o quatre anys en la solitud de les seves estepes i bancals: entre les preses de Flix, Mequinensa i Riba-roja, els anys cinquanta i seixanta, i les nuclears d'Ascó, el transvasament i altres projectats pantans a Garcia i Xerta (afectant el Baix Ebre i, sobretot, la Ribera), durant els primers anys dels setanta, i amb uns preus agraris (mai millor dit) per terra, la conclusió era clara: «De Saragossa al mar ens tenen sentenciats a mort.»

Darrere d'aquella sentència –de mica en mica es va anar sabent– hi havia totes aquelles institucions (ministerials, empresarials, financeres i corporatives, d'aquí i d'allà, dels ministeris d'Indústria, Agricultura i Defensa a la Cambra de Comerç de Barcelona; de les elèctriques a la gran banca i de la patronal del Foment del Treball al Fons Monetari Internacional) i totes aquelles persones que les integraven (polítics, empresaris i economistes ben coneguts durant la transició), els quals –en aquella època en què es consolidava aquella «sentència»– es feien els demòcrates amb la Constitució i l'Estatut.

Carmel s'avançava al que seria l'actual política confusionària, pròpia dels temps que vivim. Deia: «Per part del poder, cal fer les coses calladament i que ningú s'avaloti. Som massa apetitosos, i un enrenou els ho tiraria tot enlaire.» A mitjan dels anys setanta encara podia dir: «Amb la nostra ufana vida bucòlica els trenquem uns programes capitalistes fets amb computadores, però s'han confabulat contra nosaltres i pretenen fer marxar la gent de les vores de l'Ebre.»

N'han fet marxar molta, certament, d'aleshores ençà (queda a la comarca la misèria modernitzada), però els fills i néts dels qui van marxar han tornat des de fa deu anys a les vores de l'Ebre per restituir les dignitats paternes i dels avis. I hi tornaran aquest diumenge per retrobar-se a Móra en la gran concentració prevista contra el cementiri nuclear, la darrera bufetada que tanca el cicle de la imposició nuclear dels darrers temps de Franco. Per allò de rememorar altres resistències de la història (com la dels monjos soldats del Temple a Miravet), no em faria feliç altra cosa que veure la banda municipal d'aquest estimat poble tocant música de templers al capdavant de la marxa popular.