No tot és el que sembla

Quan aquests dies s’ha parlat del sostre de despesa, en el fons (i així ho hem d’entendre) ens estan dient sostre de dèficit; és a dir, de deute. Quan el Congrés dels Diputats no va autoritzar al govern de Pedro Sánchez un nou sostre de dèficit, en el fons no es va autoritzar més endeutament. També es pot argumentar, com fa la ministra d’Hisenda, dient-nos que no disposaran de 5.200 milions d’euros més per gastar. I una part d’aquests milions anaven a les comunitats autònomes. Un altre tripijoc o jugada trilera. Imaginem-nos que a Catalunya, d’aquest augment de despesa, en tocaven 486 milions; això vol dir que ens permetien endeutar-nos a través del famós FLA, que és l’única manera que tenim per finançar-nos, i demanar aquest crèdit a la Hisenda espanyola, a la qual se li haurà de retornar. Si la jugada ja és una passada, ho és encara més quan el govern espanyol ens deu prop de 6.000 milions d’euros per incompliments, segons les últimes estimacions del vicepresident, Pere Aragonès. Si realment entenien que és de justícia que la Generalitat pogués disposar de més diners, el més assenyat seria que fos a través d’una aportació del deute pendent que no s’hauria de tornar.

Segons el treball que van fer distints professors, de distintes tendències ideològiques, durant el mandat de José L. Rodríguez Zapatero el dèficit fiscal català era de 16.000 milions d’euros. Una dada que curiosament varia molt poc amb els anys. Sorprenentment, des de fa un temps es parla poc del dèficit fiscal, però hi haurem d’insistir perquè és un escàndol i ens perjudica molt, i després de tanys anys no es pot justificar ni com a aportació solidaria. Si mirem l’índex de progrés social que fa la Unió Europea, Catalunya està entre les 50 regions més riques, però una vegada tributat, se situa en el lloc 165è.

A més, hem d’escoltar polítics d’altres comunicats autònomes que reben part d’aquest dèficit fiscal nostre dient-nos que som uns malgastadors, que estem molt endeutats i que ull amb el que es faci amb el finançament autonòmic perquè no estan disposats a acceptar “privilegis” als catalans. Potser hem callat massa durant massa temps i no els hem refrescat els números, o els saben prou i el que no volen és perdre ingressos.

Els mateixos presidents d’Extremadura, de Galícia i d’Andalusia, quan es parlava del pacte fiscal per a Catalunya, van sortir ràpidament a fer senyals d’alarma dient que, si realment a Catalunya se li accepta el pacte fiscal, ells no podrien equilibrar els pressupostos i perdrien milers de milions.

Tant que ens diuen que les sentències del Tribunal Constitucional s’han de complir, l’Estat n’incompleix sistemàticament. La que l’obliga a traspassar les beques universitàries, en què el TC ha emès fins a sis sentències favorables a la Generalitat, i continuen incomplint-la. De fet, és un dels punts d’aquella llista que el president Mas va donar al president Rajoy, i que després el president Puigdemont va ampliar i que també la hi va donar i que suposo que serà a la taula de les negociacions de les comissions bilaterals que s’han obert. Aquest incompliment de les beques suposa una quantitat de 150 milions anuals, que els estudiants catalans no poden rebre. I també és rar que ni el TC ni ningú obligui el govern espanyol a complir les seves sentències.

M’agradaria acabar, abans d’anar de vacances, amb un crit d’alerta per aquesta tendència, ja massa habitual –quan ve l’estiu o esdeveniments en què Barcelona és protagonista–, a la confluència d’un seguit de conflictes a l’aeroport i als carrers de Barcelona que perjudiquen enormement la indústria turística i el comerç. El segrest que els taxistes han fet de la ciutat amb aquesta vaga salvatge és d’una inconsciència o mala fe grandiosa. En l’Índex Global de Ciutats de Destinació que fa Mastercard, Barcelona és la sisena ciutat europea amb més visitants internacionals ja sigui per oci o per treball. Jugar amb aquest posicionament per defensar amb males maneres un monopoli, em sembla d’una gravetat suprema.

Bones vacances.