Una mar de plomes flonges

Sembla mentida, però vostès ho saben prou bé que fa ben pocs anys el totxo era el negoci estrella d'aquest país. Es construïa arreu, amb un desfici sense mesura. Tot semblava anar rodat, i el país se sentia lleuger, animat, surant en una mar de plomes flonges. El president d'Espanya lluïa un somriure d'orella a orella fent pam i pipa als altres presidents que creia avançar, en una cursa sense destí. Els ajuntaments es fregaven les mans en veure com es girava, urbanitzant terres ermes que els propietaris venien contents i convençuts de treure faves d'olla. I potser vostès també recordaran que hi havia ciutadans que compraven pisos o cases damunt de plànol que venien a uns tercers abans d'acabar-se, traient-ne una bona picossada, sense haver generat res. I si vostès, com jo, no practicaven aquest sistema d'invertir, i tot plegat els feia ametlla, els devien considerar uns porucs, uns sense empenta, en no voler arriscar una mica per compartir el creixement i la riquesa general del país. Uns insolidaris malfiats!

Potser també recordaran com els grans economistes i els grans empresaris ens deien que per mantenir el creixement calia que vinguessin emigrants a dojo. I donaven xifres altes mentre els polítics reafirmaven el discurs. Els emigrants arribaren fugint de les misèries, enlluernats pel benestar del primer món. Engegat el corrent migratòria, en el fons ningú no sabia, ni sap, com aturar la processó, perquè qui decideix la migració no són els economistes, ni els empresaris, ni els polítics, ni la policia, sinó la misèria i l'enlluernament. En pocs anys els percentatges d'emigrants pujaren com l'escuma, a tot arreu, a ciutats i a pobles. I si en algun poble esclatava algun conflicte entre els de tota la vida i els nou arribats, els gurus dels mitjans, que vivien en barris sense immigrants de la pobresa, tenien camp adobat per muntar programes sencers titllant els rústecs autòctons de racistes empedreïts. Els urbanites universalment culturalitzats se sentien satisfets perquè per fi podríem desempallegar-nos de cultures localistes, de nacionalismes tronats, per esdevenir multiculturals, germans de l'univers, en la llengua que imposaven. Ara, mentre això passa i discutim quants en sobren i com ho hem de fer per posar-hi remei, la misèria, la injustícia, la corrupció, l'explotació, continuen condemnant pobles i països sencers a un futur sense horitzó, d'on per servir-nos o per trobar una vida digna n'han fugit els seus elements més dinàmics, més emprenedors.

Fa anys que els pagesos s'exclamen, es manifesten, tallen carreteres, llencen productes davant dels organismes oficials, regalen o venen a preu de cost fruites i verdures per significar les injustes condicions amb què la societat retribueix el seu treball. Progressivament el nombre de pagesos es redueix, es tallen les continuïtats familiars, tanquen explotacions, i els erms s'eixamplen donant corda al bosc perquè s'expandeixi com bé li plagui. La producció agrària catalana, segons diuen, no arriba a cobrir el 50% del que consumim, però no hi fa res, els mercats i les botigues fan goig de veure amb el munt de productes agraris i ramaders que s'hi troben. Ni sobirania alimentària, ni producció de proximitat, ni gestió del territori, ni processos de transformació derivats de la proporció de la producció: que produeixin els pobres o subvencionin l'agricultura els avançats! No hi fa res que a molts llocs et diguin, amb tota la tranquil·litat del món, que ja no queden pagesos, cap ni un, com si fossin relíquies de temps passats. S'ha arribat a la conclusió que el mercat és qui mana, i si per abastir el mercat els pagesos d'aquí són prescindibles, doncs què hi farem, visca la llibertat!, de mercat, d'uns quants, com sempre.

En el fons, en aquest país d'aquest coi d'estat el més important de tot és poder tenir arguments per continuar vivint en una mar de plomes flonges.