Contracte als 50

Una dècada va estar Lluís Arambilet sense un lloc de treball estable, subsistint amb feines esporàdiques i patint –molt– cada final de mes. “Una vegada, del 2010 al 2011, vaig estar un any sencer sense cobrar res, la resta agafava tot el que em sortia, encara que fossin un o dos dies fent mudances o d’ajudant de paleta”, explica. El problema d’Arambilet és que, com que de jove no li agradava estudiar i es va posar a treballar amb 13 anys, al seu currículum hi havia molta experiència però cap títol, encara que el handicap real era un altre: l’edat. Després de treballar 17 anys a la Seat, com a operari de la línia de muntatge, va formar part de l’ERO que el desembre del 2005 va deixar més de 600 treballadors al carrer. Tenia 41 anys. I començava la crisi. Arambilet no es veia gran, amb 40 anys, però de seguida va veure que les empreses sí que l’hi trobaven. “L’edat influeix molt, les companyies no volen l’experiència per a res, al final vaig deixar d’enviar currículums per no gastar diners en fotocòpies”, relata aquest barceloní.

La situació dels aturats sènior s’agreja a mesura que es fan grans. Segons un estudi de la Fundació Adecco, la meitat dels currículums de professionals més grans de 55 anys són descartats de manera automàtica, a Catalunya. La majoria dels reclutadors pensen que un professional d’edat no encaixarà en una plantilla jove, demanarà un sou més alt o les seves competències estaran desfasades. Arambilet creu que moltes companyies busquen gent jove perquè pensen que els podran oferir sous més baixos però assegura que ell hauria acceptat qualsevol feina, fos quin fos el sou. El problema és que no li oferien res. Ara té 52 anys i ho ha aconseguit. L’ha fitxat l’empresa Barcelona Urbaser, que treballa en la recollida d’escombraries. La companyia l’havia anat agafant de manera puntual durant el temps que va estar a l’atur i finalment li va fer contracte indefinit. “Ara estic malvivint perquè en aquests deu anys he acumulat molts deutes, però almenys puc pagar amb tranquil·litat la hipoteca i tot el que va venint, tinc una casa, puc menjar, no puc fer res més però ja n’hi ha prou”, reflexiona Arambilet. Abans havia de demanar ajuda als seus pares per fer front a les despeses. També va rebre el suport de l’entitat T’acompanyem, que dona suport moral, formació i assessorament als aturats més vulnerables. “A banda d’ajudar-te a fer currículums i cursets, fan sessions d’autoestima perquè no et desmoralitzis, ja que tots pensem que no valem per a res, quan ens trobem en aquesta situació.”

La mateixa reflexió la fa Carme Ruiz, que es va quedar a l’atur a la crítica edat de 55 anys. “Feia 35 anys que treballava, els últims 20 a departament informàtic d’una empresa i la reestructuració em va afectar, de manera que em van acomiadar el 2013”, relata. Com Arambilet, Ruiz tenia molta experiència però no formació. “Vaig aprendre treballant però no tenia un títol al darrera.” Ella no havia redactat mai un currículum però el va fer i va tenir clar que no podia quedar-se amb els braços plegats. Va realitzar un curs de creació de pàgines web i va estar sis mesos estudiant vuit hores al dia, “com si fos una feina”. “Vaig buscar el que podia tenir més sortida però van anar passant els mesos i se m’acabava el temps”, relata. Quan va esgotar els dos anys d’atur, va estar dos mesos cobrant els 436 euros de subsidi per a majors de 55 anys. “Entre els deutes i les despeses de la vida, són diners que no et donen per a res.” Per sort, al Centre de Control de Serveis Crítics de la Generalitat (CTTI) van apostar per ella. Dos anys i tres mesos després de ser acomiadada, als 57 anys, va trobar feina. Però abans havia rebut moltes negatives. “Soc molt franca i quan parlava amb els entrevistadors ja els deia que per si l’edat no m’agafarien que no em venguessin la moto, jo els deia que estava disposada a formar-me en el que fes falta, però ja els notava a la cara que no tenia cap oportunitat”, recorda Ruiz. Ella va començar a l’actual empresa d’operadora i fent gestions i ara gestiona equips. “Són feines on els sous són baixos i es treballa per torns inclosos els caps de setmana, generalment, però jo no em puc queixar”, assegura. Si no hagués trobat feina –continua– perillava el seu futur econòmic. “Treballes tota la teva vida i per culpa de com tracten la gent més gran se te’n pot anar enlaire la jubilació”, lamenta.

Ruiz reivindica que l’experiència és un grau: “Jo no vinc amb un títol sota el braç perquè quan vaig estudiar no existia la carrera d’informàtica, però tinc 40 anys de feina, un nano tècnicament pot saber moltes coses però potser no té la mateixa capacitat resolutiva que la gent que fa molts anys que treballa; les empreses necessiten gent que els treguin les castanyes del foc.” Ruiz va trobar suport a Assat50, l’associació d’aturats més grans de 45 anys de l’Hospitalet. “Quan veus gent que està com tu és un consol, perquè reflexiones que no és culpa teva; si no, tot el dia et preguntes què has fet malament”, explica.

Pedro Lorente té 50 anys i també forma part d’Assat50. L’empresa on treballava el va incloure a la llista de l’ERO del 2012. Feia 22 anys, des dels 24, que hi treballava. Havia fet abans diferents feines però aquí s’ocupava de la part administrativa, feia de pont entre el servei tècnic i el magatzem. Com que es tractava d’una multinacional, la companyia li havia pagat classes i tenia un bon domini de l’anglès. Això el va salvar quan va ser acomiadat tot i que, per l’edat, també li va costar trobar feina. Quatre anys a l’atur, va estar. Se’n va anar al carrer amb 46 anys.“Mai m’he sentit gran, i llavors menys encara”, assegura, però “hi havia temporades que havia llançat un munt de currículums i res de res”. Va aprofitar per fer cursos d’anglès, “si podien ser gratuïts, molt millor”. “Estàs a l’atur i la hipoteca continua arribant, igual que les factures de la llum, el menjar i tota la resta”, reflexiona Lorente. El 2015 va trobar feina durant un mes, a l’agost, cobrint una vacant com a conserge d’un edifici. Mentrestant li feien entrevistes en anglès li deien que tenia molta fluïdesa, però no l’agafaven. Fins que a l’octubre va saber que el grup Julià necessitava guies per als seus busos turístics. “El mateix dia de l’entrevista, que em van fer en castellà i en anglès, només acabar em van demanar el DNI per anar avançant en la redacció del contracte.” El van acabar fent fix perquè valoraven molt, entre altres coses, la seva puntualitat i la seva amabilitat amb els clients. Amb els seus companys d’Assat50, Lorente ha representat l’obra de teatre +45, L’odissea. Saben bé de què parlen.