Boicot inversor de l’Estat

Si algú encara defensa que l’Estat ha fet els deures en matèria d’infraestructures a Catalunya li recomano que faci amb tren els trajectes Barcelona-Vic, Barcelona-Manresa, Barcelona-Reus o Barcelona-Puigcerdà. Veurà com en algunes coses estem ancorats 100 anys enrere. És només un exemple del maltractament que aplica l’Estat a Catalunya en matèria d’inversió i de gestió. El problema és tan patent i crònic que fins i tot des de les organitzacions empresarials es posa cada vegada més freqüentment el crit al cel amb un: “Potser ja n’hi ha prou, no?”. És predicar al desert.

Hi ha quantificacions d’aquest dèficit d’inversió per donar i per vendre, totes coincidents. L’última aportació l’ha feta el Departament d’Economia de la Generalitat, que ha valorat en 2.200 milions d’euros les inversions previstes que no es van executar entre el 2013 i el 2018.

S’acostuma a dir que el problema de la inversió de l’Estat a Catalunya és doble: 1) insuficiència de programació en pressupostos (que percentualment sempre queden per sota del pes català sobre el conjunt de l’Estat, es mesuri en població o, pitjor, en PIB); 2) baixa execució del que s’ha pressupostat (el 2018, per exemple, se’n va executar un 57,7%). Però encara hi falta un altre element que agreuja la situació: l’Estat espanyol és un mal elaborador de pressupostos, com ho demostra, per exemple, el desori de la xarxa d’alta velocitat arreu de la pell de brau. En la seva planificació, es van calcular els costos i els beneficis que generava el projecte?, es podia permetre l’Estat espanyol aquesta infraestructura tan extensiva?, era prioritària respecte a altres projectes?, per què s’ha d’anar a alta velocitat de Madrid a Albacete i, en canvi, a pas de tortuga de Barcelona a Puigcerdà?

L’acumulació del dèficit inversor a Catalunya i la seva persistència al llarg del temps difícilment es pot interpretar de cap altra manera que assegurant que l’Estat practica un boicot; és a dir, que deixa d’invertir al Principat de manera deliberada, amb la finalitat d’obtenir-ne algun rèdit o bé d’aplicar un càstig. I d’això se’n diu política disfressada d’economia.