«Seria un pecat desertitzar el centre»

A França, les grans superfícies tenen prohibit per llei la subvenció als partits polítics i hi ha una política proteccionista a favor del petit comerciant, de proximitat, i hi ha tancada amb pany i forrellat la concessió de noves grans àrees comercials. La decisió de la República es va començar a aplicar després que els mateixos francesos s'adonessin de «la lògica absurda introduïda durant 20 anys pels americans» de fomentar la compra amb el cotxe perquè això acaba «estrangulant els proveïdors locals i destrueix llocs de treball». Per això, les patronals de les grans superfícies escullen l'Estat espanyol ara per fer negoci. «Venen la silicosi que al seu país no poden vendre.»

La descripció de la realitat comercial que pressiona cada cop més el petit comerç no és de qui escriu aquestes ratlles sinó de l'advocat i economista Francesc Sanuy, exconseller de Comerç de la Generalitat, que dimecres al vespre va fer el tradicional pregó de les Fires de Maig o dels Enamorats al saló de plens. Sanuy ho va explicar abans de demanar a l'alcalde que no cometi pas «el pecat de desertitzar el centre de la ciutat» i recordar a tots els regidors de l'Ajuntament que «un país sense fires, sense mercats, sense comerç de proximitat i sense botiguers no és res i per tant ara que estan a punt d'obrir la fira dels Enamorats que tinguin present en les seves oracions el treball de la soferta classe mitjana catalana». La recomanació de Sanuy, «un pou de cultura», deia Pere Regull, l'alcalde, i un pou de ciència i experiència, dic jo, arrencava els aplaudiments del públic al terme del seu parlament, de molts petits comerciants però també d'alguns espectadors vinculats al sector del vi. La presència d'aquests anònims del sector del vi era ben justificada.

Segons que va explicar el mateix economista, fa anys, quan quasi ningú parlava de la importància de la internacionalització del sector del vi, però sí del sector del cava, Sanuy, llavors conseller de Comerç, va fer servir l'enginy per aprofitar els recursos de Vilafranca i es va convertir en el primer operador d'enoturisme de la zona. Per contrarestar tots els ajuts que tenien altres zones d'Espanya, com la Rioja, Sanuy va fer unes jornades perquè vinguessin uns 60 importadors dels EUA a Catalunya. I com que era conscient que el sector del vi ho necessitava més que el del cava es va inventar una visita cultural al Museu de Vilafranca, «un pretext perquè vinguessin a Vilafranca», va dir rialler. L'economista es mostrava «satisfet» de recordar aquesta anècdota perquè aquella iniciativa «va permetre que el sector afrontés la internacionalització».

Aquest incís em porta a recordar que fa dies, el director general de l'Incavi, Oriol Guevara, feia un discurs molt semblant sobre la necessitat del sector d'afrontar la internacionalització i els valors del nostre patrimoni com a font de l'enoturisme. Dos discursos molt semblants fets en dos moments històrics diferents.

Dimecres, abans de fer el seu pregó amb una improvisació preparada que només poden fer aquells que dominen l'art de l'oratòria, va pujolejar una mica abans d'alliçonar els presents com feia i continua fent l'altre mestre. Només arrencar el pregó es va posar el públic a la butxaca, sobretot a la gent gran, recordant el seu passat familiar, l'etapa de jovenet quan feia feines a la granja avícola del seu oncle, Josep Montserrat –el de cal Forner Nou–, a les Cases Roges, a Sant Cugat Sesgarrigues, i ho va rematar explicant que de gran venia per fer de pinya als castells. Entre lliçons d'economia i de vida, Sanuy no es va poder estar de destacar les bondats del conyac de Guardiola de Font-rubí, «Reixach em penso que es deia». Deia un pou de ciència i d'experiència. M'ho deixava, també un home de món.