Misèries i alegries

En les darreres setmanes tres institucions han aportat dades sobre l’economia que posen negre sobre blanc aspectes molt rellevants; el primer, sobre febleses cròniques. La Cambra de Comerç ha calculat els costos de l’incompliment de les inversions de l’Estat a Catalunya del 2001 al 2018: un disbarat de diners (8.000 milions, més del 3% del PIB d’un any, 111.500 llocs de treball) i un aspecte tràgic: una mínima part de la inversió (89 milions) en seguretat viària en menys de 100 km de carreteres evitaria 11 morts i 28 ferits cada tres anys. Recordem que la quantificació descansa en l’incompliment d’inversions pressupostades. A la informalitat, podríem afegir la injustícia de pressupostar sistemàticament un percentatge d’inversions allunyat del pes econòmic de Catalunya. Lamentablement ni una cosa ni l’altra són cap novetat, però les xifres ajuden a conèixer un problema crònic i el que passaria si no existís. En una línia propera, relativa a infraestructures, s’han manifestat 2.000 economistes del Col·legi d’Economistes en una enquesta en què han indicat que el segon i el tercer problema més importants de l’economia catalana són el dèficit fiscal i les deficiències d’infraestructures i comunicacions. Plou sobre mullat.

En clau positiva, s’acaba de presentar un informe Pimec que demostra l’esforç del teixit empresarial català per millorar la seva estructura financera. Per bé que està aplicat al sector industrial manufacturer, el document posa en relleu la fortalesa que han adquirit les pimes en matèria de capitalització (patrimoni net sobre passiu, que passa del 50%) i en indicadors habituals de salut financera (solvència, fons de maniobra, liquiditat i tresoreria). Benvingudes siguin aquestes dades objectives: per reivindicar, però també per afirmar-nos en el potencial del país i en la fortalesa del teixit productiu.