la crònica
Sistemes elementals d'estalvi
«I per què no hem de ser valents i directes d'una vegada i ser capaços de denunciar totes les cargues descomunals i inútils que aquí ens afeixuguen, ens ofeguen i ens empobreixen?»
Davant del panorama sinistre (però no d'esquerra, encara que ho vulgui dir; on comença, on s'acaba l'esquerra?; d'esquerra ni d'esquerres autèntiques no se'n veuen per enlloc i el centre no existeix) que, en referència a l'economia mundial, ens sembla besllumar, no podem per menys que desesperar-nos pensant en el futur que potser amenaça la humanitat. La humanitat la manen els rics –“deixa que manin sempre els rics. / Més val un nyac que molts nyic-nyics”–, la governen els poderosos i l'administren els seus mandataris –“el que és del comú / no és de ningú”– mentre la massa dels votants segueix tenint com a dogma de fe aquestes dues monstruoses fal·làcies i bevent, com a droga lleu, l'anecdotari, en xarop, de les vides exemplars d'artistes o financers, a través del periodisme més pedant. Quina angúnia! L'home i la dona –no ens oblidem de la parella–, no tocats per la dèria única d'enriquir-se o d'intentar imitar els hàbits dels opulents a base d'endeutar-se, veiem desolats com les grans idees de la humanitat fracassen: el cristianisme, el socialisme, la democràcia i segurament d'altres que lamento no conèixer. Llavors constatem que aquí no domina altra religió que la del vedell d'or –i potser a Xina també– que és una pesta escampada pel diable, personatge inexistent però molt útil en el melodrama.
En el panorama de l'estat espanyol, després de la llarga tortura del franquisme, amb la terra sembrada de sal on no hi ha crescut el civisme que els il·lusos esperàvem, la desil·lusió campeja arreu. I ara, localitzant, tornem-nos a preguntar, des de l'oposició interior, qui mana aquí? Manen com sempre, els rics, mana la seva riquesa amb les seves hosts, més o menys ben sufragades, però amb dret a rampinya i, si convé, a saqueig. Aquests escamots decideixen i dirigeixen des de les seves formacions de cíniques titularitats confegides amb paraules tan sagrades com la que denomina el poble (popular), o, en l'altre cas, amb la que ho fa amb el de la idea que comporta la solidaritat (socialisme). I per què no hem de ser valents i directes d'una vegada i ser capaços de denunciar totes les cargues descomunals i inútils que aquí ens afeixuguen, ens ofeguen i ens empobreixen? La nostra economia –ara parlem de l'estat espanyol, encara– quedaria alliberada si, ofegat inicialment el frau fiscal, simultàniament ens traguéssim de sobre la monarquia (com el 1931), iniciéssim la reducció de les forces armades per arribar fins l'extinció, deixéssim de finançar l'església catòlica i creéssim una gran escola pública que fes innecessària tota escola privada, no pas prohibida però tampoc subvencionada, amb uns mestres preparats amb totes les possibilitats intel·lectuals i econòmiques a l'abast d'una societat alliberada. Mentrestant caldria pensar també en tres coses molt bàsiques que afecten tothom sense excepció. Potser la més vistosa és la mentalitat demagògica i electoralista que deforma i embruteix els pressupostos de les diverses administracions. Però també pesen les dues següents. La majoria dels polítics i alts i diversificats funcionaris de totes les administracions malbaraten sistemàticament els diners de què disposen a tots nivells (inefables targetes de crèdit –d'ús personal– contra el fons comú!), mentre que –la més important– tothom s'oblida que no donar el rendiment possible en el lloc de treball en una operació severament afeblidora de l'economia general, fet que s'agreuja notablement en el cas dels (repetim-los) funcionaris públics, injustament intocables. I, encara, pensem en la picaresca infiltrada entre els moviments del subsidi d'atur molts d'ells receptats i executats des d'algunes assessories. Tot grava, tot perjudica, en conjunt, el més feble. I ara ja em pregunto: gemego des de la utopia més barata? Cal estudiar més per conèixer les coses elementals dels dos i dos fan quatre? O només aplicant bé l'olfacte, com deia que aplicava a la cuina Néstor Luján, ja comença a ser suficient? Posats a la utopia barata, me'n vaig cap a la darrera proposta. És la de l'admirat Woody Allen, que és genial caricaturista. Va dir l'altre dia: “M'agradaria que Obama fos dictador d'Estats Units.” Magnífic! A mi també m'agradaria que ho fos d'un govern mundial. Però la dictadura és pecat capital, mortal, irremissible i jo no vull anar ni tan sols al fals infern del melodrama.