«La Caixa» s'empassa Girona xuclant
Les dues entitats són la primera i la segona a les comarques gironines i en controlen la meitat del mercat financer
Dir-ne fusió, de l'operació de «la Caixa» amb Caixa Girona, fa riure. Ara només faltaria que algú digués que Caixa Girona absorbeix «la Caixa». L'ha xarrupat. I els gironins en poden estar ben contents. La Caixa no tenia cap necessitat d'absorbir la nostra Caixa Girona aimada. Cap. La caixa grossa fa país. Ho fa perquè el sector econòmic gironí li ho agrairà i els irreductibles gironins se sentiran més còmodes a les mans del més gros que d'una caixa perifèrica, tampoc gaire brillant; amb la perspectiva d'una altra fusió, amb un nom ridícul amb dues enes, perquè amb una ja el van trobar registrat, i amb un logotip que encara conserva el color taronja aportat per la que va ser l'única entitat financera amb seu a les comarques gironines.
A dormir sense cap por
I el més important: els impositors de Caixa Girona ja se'n poden anar a dormir tranquils, no han de patir pels dipòsits; només s'han de preocupar pel dia que els canviaran la llibreta i la targeta. «La Caixa» ha actuat amb magnanimitat, i a Girona li ho agrairan, si manté l'obra social i la Fundació Caixa Girona. De cop, marxa la por del nom impronunciable, tabú, del Banc Industrial dels Pirineus, declarat en fallida i intervingut pel Banc d'Espanya el 1981. I ja ningú no hi perdrà ni cinc.
La inspecció del BE
En acabat d'aquesta operació, ja no podrem saber mai si Caixa Girona hauria pogut tirar sola com va decidir el consell d'administració del 9 de març del 2010. Ni coneixerem els resultats de la inspecció que hi ha fet el Banc d'Espanya les darreres setmanes. Caixa Girona ha preferit ser cua de lluç que cap d'arengada. És millor ser el pobre d'un país ric que el ric d'un país pobre?
Això mateix, s'ho preguntava el president de Caixa Girona en la conferència Les caixes d'estalvis, present, passat i futur el 29 d'abril del 2010 a Begur. Ja tenim resposta a un seguit d'interrogants: ha de ser una caixa petita i especialitzada? Es prioritzarà la dimensió i formarà part d'entitats financeres més grans? O potser serà una combinació de totes dues? «Ens associem? La meva idea és l'aposta de dimensió, sense abandonar els objectius fundacionals, la missió històrica, la marca, no es tanca cap oficina.» I va invocar la dita castellana: «Què hem de ser cabeza de ratón o cola de león?»
Sorts diverses
Manel Serra va assolir la presidència en un moment difícil, el 30 de juny, quatre dies després que el govern estatal anunciés l'inefable FROB, el fons de reestructuració ordenada bancària, que propicia les fusions. Des del 2009 no fa res més que passar coses estranyes. I complicades. Arcadi Calzada és un home de sort. Marxa en el moment just, enmig d'una conjuntura molt desfavorable, econòmica i financera. El 30 de juny del 2009, farà un any, Arcadi Calzada es va acomiadar de la presidència amb un discurs en què va animar a «afrontar amb coratge i amb gran sentit territorial i de país» l'actual context de fusions. En canvi, Serra no va voler parlar de fusió, «perquè seria voler fer d'endeví». Blanch va admetre converses amb altres entitats, però va negar que això vulgui dir negociar: «Res no pot anar en contra de Caixa Girona i del seu compromís amb el territori.» La resta, la sap tothom: primer es va associar Caixa Girona amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona, per afavorir una gran caixa catalana de fundació institucional, ja que totes tres van ser Caixa d'Estalvis de la Diputació Provincial. Tothom deia que no, i ja assenyalaven Manel Serra com el factòtum d'aquesta fusió, que, segons els cercles de CiU, tan interessava el PSC. Després ja va quedar clar que no, i a començament de setembre la precipitació i la pressió política van portar Manel Serra i Jordi Blanch, el director general, a anunciar la incorporació de Caixa Girona al procés d'integració de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu. De seguida hi va haver desavinences, especialment la del conseller i dirigent d'Unió, Jaume Torramadé. I en tots els consells hi havia més debats dels que calia esperar. Cada decisió causava més malestar. Es tenia la sensació que tot venia de lluny i decidit sense intervenció gironina. Un desembarcament dels vallesans. CiU i ERC, amb Enric Vilert, president de la Diputació, al capdavant, pressionaven perquè es «reflexionés». Què deu pensar, avui, Enric Vilert?
Nevada i abstenció
I va arribar l'endemà de la nevada, el 9 de març: el consell d'administració de Caixa Girona va dir «no» a Unnim: va decidir anar tota sola. Tothom es pregunta per què, sabent la que baixava, Manel Serra no va aprofitar l'excusa de la neu per suspendre el consell d'administració. Això li hauria servit, a ell i al conseller, per tenir uns dies de coll per dedicar-se a argumentar «el perquè sí» als nostàlgics de Caixa Girona. No es va fer perquè ja era impossible? En el consell del dia de la nevada, Jordi Blanch, el director general, l'impulsor del procés de fusió, es va abstenir. Per què? També sabia que el matrimoni de conveniència amb Unnim hauria estat una vida plena d'enrabiades i disgustos. Què sabien? O no sabien res, ni on es ficaven...
Ara ja saben que no es poden fer ximpleries, perquè el Banc d'Espanya no estarà d'orgues, com va demostrar fa vuit dies a Andalusia. Ara, almenys, caus a les mans del número 1. I a partir d'ara seràs l'1.
Hi ha una percepció general –matisable, però irrefutable– que Caixa Girona i els gironins hi han guanyat, amb aquesta operació. Les autoritats financeres catalanes poden estar-ne contentes, però no haurien d'estar contentes. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, desitjava que cap caixa sortís de Catalunya; ho deien cada dia a la premsa. Tanmateix, dues caixes catalanes, Penedès i Laietana, han trobat socis fora del país. Són dos llençols que s'han perdut en aquesta bugada. Què pot haver fallat?
