L’economia, en mans del valor dels governs
El coronavirus ens porta a una recessió que no se superarà ràpidament i que dependrà de si els estats coordinen accions de gran abast Els estudis vaticinen caigudes significatives del PIB aquest any i una recuperació el 2021
La crisi de la covid-19 ha situat els professionals de la sanitat i dels serveis socials en la primera línia de defensa. Assumint un elevat risc per a la seva salut reben cada dia el reconeixement de tota la societat. En un segon front hi ha el món econòmic ocupat a reflexionar i llançar propostes sobre com evitar al màxim les víctimes econòmiques que venen a continuació.
En la gestió de la crisi sanitària, les autoritats han fallat en les fases de prevenció i detecció del virus, amb la qual cosa no hi ha hagut cap més remei que bolcar tots els esforços en la contenció. Per protegir la salut de les persones i evitar el col·lapse del sistema sanitari s’ha hagut d’aturar l’activitat i hibernar l’economia. La manera d’executar-ho ha motivat en algun moment l’enfrontament entre administracions per s’estava prioritzant l’economia a la salut.
Polèmiques a part, el cas és que a partir d’un moment, al fatídic comptador de contagiats i morts pel coronavirus, s’ha afegit el comptador de les víctimes econòmiques. Les primeres: els 21.833 aturats a Catalunya, el pitjor març de la història.
La política va fer tard en la crisi sanitària, però encara està a temps de salvar els mobles en la crisi econòmica que ens ve a sobre. De com d’encertada sigui la intervenció de l’Estat com a agent econòmic -en absència de les empreses i dels consumidors, reclosos a casa- determinarà en bona mesura la intensitat i la durada de la crisi econòmica. També dependrà de quan es comenci a aixecar el confinament. I aquí ens movem en el terreny de l’especulació. Sí, sabem que a la Xina, origen del focus, van necessitar uns 69 dies per relaxar-lo. De tota manera, el virus muta i demostra comportaments diferents, i cada país ho interpreta de manera igualment diferent. Per tant, la represa de l’activitat a les empreses es fa difícil de precisar, però serà gradual.
Els economistes que aquests dies s’arrisquen a fer projeccions macroeconòmiques salven aquesta incertesa amb hipòtesis sobre escenaris temporals diferents. Cal pensar que cada setmana Catalunya genera de mitjana un 2% del PIB anual, que el 2019 va ser de 250.597 milions d’euros. Ara bé, la caiguda de l’activitat està sent diferent en cada gran sector d’activitat. La Cambra de Comerç de Barcelona, estima que el sector primari no en quedarà afectat de manera significativa; en canvi, la construcció es veurà afectada en un 50%; els serveis, en un 45%, i la indústria, en un 33%. “Si el descens fos del 40% i l’aturada de país hagués durat quinze dies, la caiguda del PIB de Catalunya el 2020 seria de l’1,7%. Si la caiguda del 40% s’allarga durant un mes, la caiguda del PIB anual de Catalunya seria del 3,3%”, estima la Cambra. Cal recordar que, abans del descarrilament de l’economia, Catalunya havia anat creixent un 1,9%, en el context d’un alentiment que el quart trimestre del 2019 va marcar una taxa de l’1,3%.
Funcas també ha dut a terme un exercici similar per al conjunt de l’Estat. La hipòtesi és que l’impacte se circumscriuria al primer semestre de l’any, i que la segona meitat de l’any seria de recuperació, tot i que no total, ja que hi ha sectors que patiran una llarga travessa pel desert, com ara el del turisme. La contracció seria del 3% aquest any, i el 2021 es podria esperar un creixement del 2,8%.
De fora arriben judicis més extremats. En destaquem dos. El banc d’inversions Goldman Sachs, molt criticat pel seu paper durant la crisi del 2008, preveu un enfonsament de l’economia espanyola del 9,7 % el 2020 i una remuntada igual d’intensa el 2021, del 8,5%. Està en línia amb el vaticini de Larry Fink, conseller delegat de Blackrock, la principal gestora de fons d’inversió del món, que pronostica un període crític curt, seguit d’una recuperació ràpida. La idea de fons és que la covid-19 serà un parèntesi i que quan això s’acabi la gent correrà a recuperar el consum que no ha fet i que les empreses tornaran a produir com si no hagués passat res. Aquesta visió, una mica naïf, és potser més pròpia de gent que no vivia de prop el problema quan feia els vaticinis.
A casa nostra, hi ha consens que hi haurà recessió i també que la sortida no serà ràpida. “Això no és una crisi en V; no tocarem fons i ràpidament hi haurà una recuperació, ja que això només passa quan qui ha generat la crisi desapareix, que no és el cas, perquè la crisi s’estén pels mercats. Anem a una U, i només podem esperar el terra de la U sigui tan curt com sigui possible”, explica Josep Lladós, professor d’economia i empresa de la UOC. Hi coincideix Raül Ramos, catedràtic d’economia aplicada a la UB, que pensa que la tornada a la normalitat serà esglaonada, i allunya els senyals de millora fins al quart trimestre de l’any, “sempre que el virus no tingui una segona onada l’hivern que ve”, adverteix.
Resposta del govern.
Diuen els manuals d’economia, que a una crisi exògena (aliena a l’economia) sobtada, com la que ens ha provocat la covid-19, s’hi ha de respondre amb mesures d’estabilització per reduir la intensitat del cicle de la caiguda. D’una banda, es tracta de sostenir les rendes dels treballadors, i sobretot evitar la desprotecció dels col·lectius més vulnerables. D’altra banda, que no falti liquiditat a les empreses perquè no deixin de ser solvents. Avals de préstecs, canvis reguladors, intervenció de preus, ajuts directes a la població, abaixada, suspensió o ajornament d’impostos, ajornament de lloguers, moratòries hipotecàries, complements de subsidis... Les mesures endegades són moltes, però totes amb els objectius esmentats. Aquí cada país està experimentant. A Estat espanyol, s’observa improvisació perquè es va regulant a mesura que arriben queixes dels diferents col·lectius afectats. En tot cas són mesures indirectes.
Aquests dies s’ha sentit parlar molt de l’helicòpter monetari (money helicopter), en el marc de les polítiques econòmiques expansives. És un terme molt il·lustratiu encunyat per l’economista Milton Friedman el 1969, i consisteix que els bancs centrals imprimeixin diners i els governs els facin arribar directament a la gent. És el xec que el president dels Estats Units, Donald Trump enviarà a les famílies. Ara bé, sense capacitat de fabricar diners i amb la cotilla del dèficit i l’endeutament públics, el govern espanyol no pot tirar pel dret: “Les mesures estan en la bona línia, però hem de fer i arriscar més i fer més suport directe”, diu Lladós.
Abans, però, caldrà resoldre el tema de com es finançarà aquest esforç ingent i aquest és el debat que es té al si de la UE sobre els instruments a l’abast dels estats més castigats com ara l’italià i l’espanyol: ja sigui a través del MEDE, el fons de rescat condicionat, i dels eurobons, la qual cosa vol dir mutualitzar el deute entre els països de l’euro per captar diners a un tipus d’interès més favorable; o altres fórmules.
Estem al davant d’un xoc sistèmic global, i més enllà de respostes limitades i de cada govern, calen actuacions igualment globals coordinades i de gran abast. Però novament s’ha transformat en un enfrontament entre economies del nord i del sud d’Europa, i això fa témer per la intensitat de la resposta.
L’altra gran batalla d’a-quests dies s’està lliurant en el terreny científic, a la recerca d’un tractament i d’una vacuna. Tanta matèria grisa treballant en un mateix sentit pot ser la resposta al drama de salut i una ajuda a la solució del problema econòmic.
Els nostres talons d’Aquil·les
Hi ha tres elements característics de la nostra economia que llastaran la sortida de la crisi. Raül Ramos situa en primer lloc el turisme, que amb un pes significatiu en el PIB (al voltant del 12%) està patint amb més severitat la caiguda de l’activitat (els hotels s’han transformat en hospitals). A la pèrdua de la Setmana Santa se sumaran, segurament, les vacances d’estiu, almenys pel que fa al mercat internacional: “El client estranger serà substituït pel domèstic.” El professor d’Esade Pedro Aznar també assenyala com a fragilitat el fet que el teixit empresarial estigui dominat per petites empreses “més vulnerables a xocs de demanda que les grans”.
Per acabar, hi ha el nostre mercat laboral, que davant les crisis expulsa ràpidament treballadors (malgrat els esforços de l’administració per evitar-ho) i triga a generar ocupació.
