Quasi res a fer a Ferran

Quan es pregunta als comerciants del carrer Ferran de Barcelona amb quina paraula definirien l’ambient que es viu aquests dies de juliol dins i fora de les seves botigues, dos d’ells coincideixen a fer servir l’adjectiu “trist”, un tercer opta per un qualificatiu tan dur com contundent, “una tomba”, i un quart –venedor de llibres– juga a fer un enginyós joc de lletres i respon amb ironia: “Una k i una k.”

És dimecres 22 de juliol, vigília del Sant Jordi d’estiu, quarts de vuit del vespre i un dels carrers de més bullici de la ciutat ofereix de cap a cap, des de la plaça Sant Jaume fins a la Rambla, on desemboca, un aspecte desolador, amb tants pocs vianants que es poden comptar, amb només 34 persianes d’establiments aixecades i 29 de tancades, inactivitat absoluta. Entre els que encara no han obert des del confinament hi ha l’hotel Rialto, que manté les portes clausurades amb unes fustes de gran dimensions a mode de parapet per evitar que ningú hi entri d’estranquis. També està inactiu el restaurant basc Orio, que va obrir amb el desconfinament però que la falta de clientela l’ha portat a tancar portes per esperar temps millors.

Una botiga que a aquesta hora encara està oberta és la Guido, establiment especialitzat en maletes, bosses de tot tipus i complements. Està oberta però no per gaire estona més, a les vuit del vespre els germans Marta i David decideixen posar fi a la jornada laboral. “Ara només treballem tres hores i mitja al matí i tres a la tarda”, expliquen. En condicions normals, amb el carrer ple de turistes, aquest establiment treballaria de deu del matí a nou de la nit, amb tres germans fent-se’n càrrec i quatre treballadores de reforç, ara encara en situació d’ERTO. “El client de fora suposa un 85% de la nostra facturació, i ara tenim sort de les mascaretes que venem”, explica la Marta.

A la vorera del davant, en Navin, un pakistanès que atén la botiga de records Gòtic, posa xifres al seu desastre particular: “Aquí paguem un lloguer de 7.000 euros, i ara estem facturant només un 10%”. A l’hora que s’explica a l’interior de l’establiment hi ha quatre venedors i cap client. “Està tot molt malament”, sentencia Navin, que lamenta que ni els preus rebaixats atreuen la clientela.

“El problema fonamental és que el centre de Barcelona s’ha venut al turisme, i ara que no n’hi ha, això és una tomba”, sentencia l’Enric de la botiga de belles arts. Pels productes que ven, aquest establiment era un dels pocs que van poder obrir durant el confinament i, tot i tenir un cartell gegantí a l’entrada especificant que el BOE els permetia treballar, cada dia rebien la visita de la policia preguntant-los per què tenien obert. A aquest establiment el confinament no li va anar del tot malament, perquè molta gent tancada a casa es va dedicar a fer manualitats i els encarregaven productes fent comandes per internet.

La desertització del barri causada per l’aposta del monocultiu del turisme també la constata un dels treballadors de la botiga de comestibles La Fuente. És un establiment veterà que ha anat adaptant l’oferta al canvi de personal del barri i que finalment va acabar optant per vendre un tipus de producte d’alimentació que funciona com a souvenir. Ara els pocs clients que els entren són italians o francesos, un personal que gasta més aviat poc. Amb aquesta dinàmica, els treballadors de La Fuente ho tenen clar: “Vam tornar a treballar l’1 de juliol, però em temo que aviat ens tornaran a l’ERTO.”