Efectes poc col·laterals

El sector turístic i hoteler és un dels que ha viscut els efectes de la pandèmia de manera més desigual, però amb especial incidència en el turisme de ciutats com ara Barcelona i les destinacions preferides per als turistes estrangers. Altres destinacions modestes, com ara les d’interior i muntanya, s’han mantingut amb el turisme interior.

A Barcelona, els ingressos mitjans per habitació disponible van caure un 75% durant el tercer trimestre de l’any i van baixar dels 118 euros del setembre del 2019 als 30 euros del setembre d’enguany, segons el Baròmetre Hoteler del tercer trimestre elaborat per les empreses STR i Cushman & Wakefield.

El darrer baròmetre de la Cambra de Comerç de Barcelona avisava que “el sector turístic està sent el més afectat per la Covid-19 i el que trigarà més temps a recuperar els nivells precrisi”. Les pernoctacions hoteleres, tant de turisme domèstic com estranger, havien caigut al setembre un 19,8% i 88,1%, respectivament. A l’aeroport de Barcelona, la reducció del moviment de passatgers el mes d’agost va ser del 79,5% i del 83,5% al setembre.

“L’any passat, només per les festes de Nadal vam fer el càtering per a deu banquets a què van assistir entre 500 i 1.000 persones. Aquest any no en farem ni un. Tot i que encara falten dies, no crec que, amb les noves restriccions i les males perspectives, cap empresa s’atreveixi a programar res per a les festes.” Ho explica Santi Carda, empresari del sector de la restauració especialment conegut a Sant Sadurní d’Anoia, on se’l recorda per haver estat un dels millors jugadors de la història de l’Igualada Hoquei Club, equip amb què va guanya sis copes d’Europa.

Santi Carda i dos germans seus són els amos de Cal Blay, una empresa que, a part de fer càterings, té cinc restaurants de gran prestigi, establiments que, en èpoques normals, estan sempre plens i on se celebren casaments i grans esdeveniments: Cal Blay Vinticinc, al cor de Sant Sadurní, situat en un celler modernista rehabilitat de principis del segle XX, El Mirador de les Caves, un restaurant entre vinyes al peu del castell de Subirats, El Nàutic, a Vilanova i la Geltrú, Els Jardins de Codorniu, al celler de les caves Codorniu, La Masia d’Esplugues, a Esplugues, i Cal Figarot, que és dins de l’edifici històric dels Castellers de Vilafranca. “Aquest any, hem perdut el 65% de la facturació. Hem tingut pèrdues astronòmiques”, assegura Carda, que admet, no obstant, que gràcies al fet que sempre han tingut molta feina tenen “certa musculatura” i, a hores d’ara, encara poden “aguantar”. Això no ho pot dir tothom en aquest món de l’hostaleria, un dels més perjudicats. Santi Carda, però, lamenta que “l’administració no estigui a l’altura” i, tot i que digui que els dona suport, “no s’hagi assegut a parlar” amb ells i s’hagin trobat “amb decisions preses d’un dia per l’altre” sense haver-los ni tan sols “posat sobre avís”. “El darrer tancament de fa dues setmanes va ser d’un dia per l’altre, i ens va enganxar amb les neveres plenes. Això són moltes pèrdues que, en part, s’haurien pogut evitar”, diu. També lamenta que l’ajuda que el govern ha ofert a la restauració suposa, a la pràctica, uns 1.500 euros per empresa (per NIF), independentment que un empresari tingui cinc grans restaurants (com ell) o un bar.

Quan el mes de març passat es va fer el primer confinament, tenien “dos casaments i ja estaven pagats”, recorda Carda, que explica que, després, tota la resta que estaven emparaulats es van posposar per al 2021, però que, ara, “veient el que està passant, molts ja s’estan començant a programar per al 2022”. “Cada any, fem uns 200 casaments. Aquest any, només n’hem pogut fer 20 en el poc temps que hem pogut obrir”, lamenta. Restaurants a part, l’empresa de càtering ja es va veure afectada per la suspensió del MWC, que cada any requereix dels seus serveis. “I després del Mobile, van anar caient els altres congressos”, explica l’exjugador d’hoquei, medalla de plata en els Jocs Olímpics de Barcelona. Lamenta que alguns dels seus 98 treballadors, que ara tornen a estar en ERTO, hagin tardat mesos a cobrar.

No amaga que està molt “emprenyada” i que els ha tocat el rebre sense cap justificació. Els centres d’estètica han hagut de tancar en aquesta segona onada de confinament conjuntament amb bars i restaurants amb l’objectiu de reduir la propagació del virus. “No té cap sentit, és injust quan s’ha demostrat que els centres d’estètica no són focus de contagis i són llocs segurs”, defensa aquesta emprenedora que fa 12 anys va obrir el seu establiment, que dona feina a diferents col·laboradors amb qui compta per oferir els tractaments. “D’un dia per l’altre et diuen que has de tancar, mentre que veus que tot continua igual al carrer i tu no pots fer res”, es lamenta criticant les darreres mesures que els obliguen a abaixar la persiana. En el seu cas ha hagut de tramitar, com a autònoma, el tancament temporal de l’activitat, tal com ja va fer pel primer confinament, en què es va poder acollir als ajuts que van rebre els autònoms de 660 euros. “Aleshores tenia uns estalvis i vaig poder parar el cop, però ara necessito facturar”, reconeix, en una situació més complicada a mesura que passen els mesos. Des que va reobrir el centre al maig, la resposta de la clientela “ha estat molt bona” i no els ha faltat feina adaptant les instal·lacions per garantir mesures i distàncies de seguretat. “Vam fer dos cursos de formació i prevenció de la Covid abans de tornar a obrir”, explica la propietària d’Arainley, que agraeix la confiança dels qui els han fet costat “sabent com treballàvem”.

Assegura que el seu sector està descol·locat i indignat per la discriminació que han rebut respecte a les perruqueries, a qui s’ha permès continuar l’activitat. “El contacte directe és el mateix i no s’entenen aquestes diferències”, diu Ortuño, que assegura que no han tingut prou suport per part de l’associació que representa els dos gremis. “Abans que ningú parlés de virus, nosaltres ja treballàvem amb mascaretes”, es defensa, sense oblidar que ella mateixa va portar una dotzena de caixes a l’ajuntament quan era impossible trobar equips de protecció a l’inici de la pandèmia. “Estic bloquejada perquè no veig el final, però compto poder tornar a obrir”, diu esperançada i pendent de pagar les factures i el lloguer, que per llei s’ha rebaixat a la meitat. Sobre els ajuts anunciats pel govern, amb un màxim de 1.500 euros per beneficiari, diu que provarà sort, tot i que el primer dia va ser impossible amb el lloc web col·lapsat.

Els confinaments perimetrals dels municipis decretats aquest cap de setmana l’han obligat a tancar. “Si la gent no es pot moure del municipi no té cap sentit que obri, perquè el 95% dels clients em venen de fora. Tanco a la força”, assumeix Pep Comas, que regenta el parc de tirolines de Jalpí Aventura d’Arenys de Munt. Un sector, el de l’oci infantil, castigat per la crisi sobretot per aquells locals tancats que es dedicaven a jocs i activitats infantils i que no han tornat a obrir portes. Tot i així, segons explica Comas, els circuits de tirolines a l’aire lliure es consideren “jardins d’oci” i no parc d’atraccions. Tot i això, reconeix que sense públic no té res a fer i els números no surten. “No tanco per ganes, ens hi obliguen”, critica aquest empresari, que no entén com l’administració no preveu per al sector compensacions. “Ningú ens atura els rebuts de la llum o els impostos que em cobren cada mes”, es lamenta després d’uns mesos d’estiu en què les reserves van disminuir, després dels tres mesos d’estat d’alarma. “Ens han salvat els casals d’estiu i les escoles que han vingut aquests mesos”, reconeix el gerent del parc, que es va adaptar a la nova situació limitant l’aforament concertant la cita prèvia per als grups reduïts que segueixen els circuits amb mascareta acompanyats dels monitors. Les plataformes mantenen les distàncies i els arnesos, els mosquetons i les politges es desinfecten per a cada grup. “A l’aire lliure les despeses són poques i s’ha pogut anar trampejant fins ara”, diu el responsable del parc, que es va inaugurar el 2004 al costat del parc públic de Can Jalpí, al costat del castell, on també han tancat la terrassa del bar i se serveixen begudes per emportar. Comas explica que ha pogut deixar de pagar el cànon de gestió municipal semestral però insisteix que calen més recursos per part de l’administració per ajudar a remuntar com s’ha fet amb d’altres sectors. “Tenim per sobreviure, però tots mengem i ens preocupa el futur de tots els treballadors”, explica l’empresari, que s’ha acollit a un segon ERTO que afecta sis treballadors més dels que ja hi eren.

Menys visites a la perruqueria. “Sense vida social, la gent no s’arregla tant i ara no venen tant, miren d’allargar al màxim ”, diu la Núria Dominich, que ja tremola per la davallada de la feina si al desembre no es poden fer els sopars d’empresa i les trobades nadalenques. “Ens anem mentalitzant perquè no pinta gaire bé”, diu resignada després d’uns mesos en què ha notat que la clientela ha caigut un 40%, com a mínim, des que les perruqueries van poder reobrir en aixecar-se l’estat d’alarma i considerar-se un servei essencial. “Tenim la sort que podem treballar, però també patim les restriccions i no fem tot el que voldríem”, assegura la mestressa de la barberia, situada en un petit local que hi ha al barri de Rocafonda i que des de fa uns anys regenta ella sola. “Ara ja no puc fer barbes”, aclareix a molts dels clients més veterans que treuen el cap per la porta per demanar cita prèvia en un espai que permet l’aforament d’un únic client. “Tots voldríem treballar més, però és el que hi ha”, diu amb la mascareta posada i posant atenció a tallar els cabells a un jove que també la porta. No és fàcil treballar amb les mascaretes i, en acabar cal desinfectar a fons la cadira i els estris abans de començar amb el següent client. “Vaig poder fer uns dies de vacances, però les factures s’han de continuar pagant”, comenta preocupada per les despeses del local i la incertesa de la feina en una situació que s’agreuja a mesura que passen els mesos. Coincideix amb les reivindicacions del sector perquè es redueixi a la meitat l’IVA del 21% que tenen aplicat i repercutir així en les despeses. “Treballem, però patim pel nostre futur”, reconeix.

“És com si juguéssim a l’oca. Un dia de tant en tant caus a la casella del pou i l’endemà tornes a començar per la casella de sortida.” Així defineix el director general de Guitart Hotels, Robert Torregrosa, la situació del sector hoteler des que va començar la pandèmia. Guitart Hotels és una cadena hotelera amb 65 anys d’història amb establiments a Lloret de Mar (4), la Molina i Barcelona. En aquests moments, la cadena només té obert el Guitart Grand Passage (4 estrelles superior), de Barcelona –un del 26% dels establiments hotelers de Barcelona que en aquests moments està obert–, i amb aquestes noves restriccions no tenen clar si acabaran tancant aquesta setmana vinent. “Teníem un 30% d’ocupació i ara amb aquestes noves restriccions ha començat un nou rosari de cancel·lacions i ens hem quedat amb el 15%”, explica Torregrosa, i indica que els clients que van a Barcelona es troben que no poden sortir de l’hotel per menjar i “no els fa gràcia” i “anul·len”.

Torregrosa és conscient que, fins que la crisi sanitària no millori, el sector no aixecarà el cap. Malgrat això assegura que “li fa ràbia” com a hoteler que actes importants relacionats amb el sector turístic ara ja es traslladin a mitjan any vinent i això vol dir que “ja es descarta el primer semestre de l’any”.

Guitart Hotels va seguir més o menys el mateix procés de tancament que va fer gran part del sector hoteler quan va començar la pandèmia: el 14 de març es va decretar l’estat d’alarma i amb només tres dies van tancar l’hotel de la Molina, que tenien obert amb grups d’escoles, i el Central Park de Lloret i el Grand Passage de Barcelona i van tramitar els ERTO per als seus treballadors. “Vam fer el tancament però pensant que per Setmana Santa ja es podria obrir; després va venir l’estiu i ara encarem el Nadal”, diu Torregrosa, que reconeix que la situació comença a ser insostenible: “Estem de nou davant moments incerts que no ens permeten planificar res a llarg termini.”

Reconeix que l’estiu no va ser com el d’altres anys. “Però el resum d’aquest estiu per a la cadena Guitart Hotels és que no hem perdut diners. No n’hem guanyat però no n’hem perdut”, comenta. El 80% de la facturació de la cadena és amb els hotels que tenen a Lloret, hotels que treballen majoritàriament amb turistes internacionals. Només van obrir un dels hotels: el Guitart Gold Central Park Aqua Resort, que en total pot arribar a tenir fins a 2.000 clients i que aquest estiu van limitar a 800. Va omplir amb client estatal i francès, entre d’altres.

De cara a Nadal, la cadena està esperançada amb les reserves que ara té perquè, segons comenta, “estan animades”. Ara cal veure com estarà sanitàriament i si continuen les restriccions.

Qan va començar la pandèmia, Joan Costejà assegurava que aquest any seria com quan es feia el servei militar: “Un any perdut i a seguir.” Aleshores reclamava sobretot instruccions per saber com tirar endavant el negoci de manera segura. Ara, uns mesos després, està més que satisfet de com el seu establiment i molts altres de la comarca han sobreviscut a l’estiu: “Hem tingut un resultat boníssim, com mai havíem fet. Han estat molt bones notícies, per a la nostra vall, per a les cases rurals, els hotels i els càmpings. Sobretot al juliol i a l’agost. Al setembre, tot i que va baixar l’afluència, també vàrem aguantar.” Aquesta primera arrencada semblava que arrossegaria els grups de senderistes estrangers, sobretot francesos, molt habituals durant la tardor, però les darreres decisions sobre restriccions han fet posar el fre una altra vegada a les perspectives i això ha fet retornar la preocupació a la zona: “És una sensació desagradable i desencisadora. Però jo estic preparant una inversió i tinc l’esperança que, o quan ens immunitzem tots per una vacuna o quan ens infectem tots, la recuperació serà molt ràpida. I aquí més que enlloc”, assegura Costejà, sense abandonar l’optimisme que el caracteritza, i hi afegeix: “La gent té moltes ganes de sortir. Tot això ha estat molt més llarg del que esperàvem. I sembla que no s’acabarà mai”, es lamenta.

Creu, a més, que la sensació d’improvisació en la presa de decisions per part de les administracions fa que aquest sentiment de desencís i desànim sigui més present entre la població: “Com l’altra vegada, dic que no ha de ser fàcil prendre totes aquestes decisions per a tots, sabent que hi haurà diferents sectors als quals no agradaran gens.” El propietari de l’hotel de Camprodon és, però, contundent sobre el que és important: “La salut és el més principal, i si hem de tancar-nos i arribar a la Puríssima en bones condicions, doncs ho hem de fer. Aquests 15 dies són determinants per doblegar la corba entre tots.”

Més de dos mesos tancats i, quan funcionant a mig gas començaven a sortir del forat, ha arribat una altra estocada al sector de la restauració que afecta molt especialment negocis com ara el Fígaro de Badalona. El restaurant del centre de la ciutat, especialitzat a servir menús del dia i sobretot molts esmorzars a empleats d’oficines i treballadors dels comerços del voltant, ja fa dues setmanes que té el menjador tancat i que mira de sobreviure fent menjar per emportar-se. “No ens surten els números”, explica la Roser Fernández, que regenta el negoci juntament amb el seu germà Santi i la mare, l’Ángeles. “Estem facturant un 25% de la caixa que fèiem abans de la pandèmia i això són més despeses que ingressos”, diu. Tot i això, no es volen rendir.

Cada matí aixequen la persiana i s’hi posen ben d’hora per fer esmorzars. “No ens sabem estar tot el dia a casa”, assegura darrere la barra des d’on cada matí despatxa una cinquantena d’esmorzars per emportar-se. L’hora del dinar és més complicada. “Preparem uns vint menús. Si tenim sort els venem i, si no, fem tuppers i ens ho emportem a casa per sopar”, afirma amb un deix de resignació a la veu. Els diumenges han deixat d’obrir per falta de clientela. “La gent prefereix anar a comprar un pollastre a l’ast o uns canelons a una botiga de menjar preparat. No estan acostumats a anar al restaurant a buscar un menú”, manté. Per dinar entre setmana han variat una mica l’oferta perquè arribi a casa en perfectes condicions. “Oferim plats més fàcils d’escalfar: cuixetes de pollastre al cava, mandonguilles amb tomàquet, sopes...”. El teletreball i el fet que moltes oficines tanquin a les tres i no tornin a obrir en horari de tarda també els perjudica.

“Tenim alguns clients que venen com un acte de resistència, per donar-nos un cop de mà. Ho agraïm, però no n’hi ha prou amb això”, es lamenta i, al mateix temps, busca noves fórmules per poder tirar endavant. “Ara que deixen obrir fins a les 21 h havíem pensat de fer unes torrades amb pa de coca o xapata a veure si funciona al vespre.” La Roser mira d’empescar-se-les per poder tirar endavant i no pot contenir la seva indignació per unes mesures que considera injustes. “Des de la restauració ens sentim criminalitzats. Fa dues setmanes que estem tancats i els contagis no han baixat”, indica. “Això demostra que l’hostaleria no era focus de contagi”, conclou.

D’esperances per al futur en té ben poques i augura un Nadal “ben fosc”. “No hi haurà sopars d’empresa i la gent anirà ben justa de diners”, assegura, i desconfia de les previsions optimistes: “Els polítics miren de dir que totes les mesures d’ara són per salvar la campanya de Nadal, però no ens ho creiem”. Ara només pensa a resistir. “Estem mirant fins quan ens podem sacrificar. Ens haurem de posar un límit. Quan hi arribem no quedarà més remei que tancar. Si sabéssim quin és l’horitzó seria més fàcil prendre decisions”, diu.

Fa cinquanta anys que la família de Núria Torres té la floristeria de Sant Sadurní d’Anoia Flors Amèlia. A més de la botiga, des de fa 7 anys, la Núria i la seva germana han impulsat un negoci de decoració integral de grans esdeveniments, sobretot casaments. Tenen un magatzem llogat, que és on hi ha tot el material que els cal per fer els muntatges que després s’han de posar als restaurants on es fan els banquets. “Cada any, fem entre cinquanta i seixanta casaments. Aquesta part del negoci és el que amb la pandèmia ha quedat més tocat, perquè tot ha quedat suspès –explica–. Els casaments s’han ajornat tots, a excepció de tres que eren de persones estrangeres que ja els han anul·lat.” Encara que saben que els casaments els acabaran fent un dia o un altre, l’angoixa per tirar endavant el negoci és constant, perquè per a moltes de les bodes que tenien emparaulades ja s’havien fet inversions i aquestes s’han perdut.

Ara mateix, sort de la botiga de sempre. “El Sant Jordi va ser trist perquè estàvem confinats, però vam poder fer alguna cosa. Amb la porta tancada, vam poder servir alguns encàrrecs de clients de tota la vida”, explica. El Nadal pot ser similar, si no canvien les coses. Per sort, diu, “el local de la botiga” és seu, però admet que el magatzem és de lloguer: “I anem pagant, tot i que no ingressem.”

Carles Carbonell, de Vilanova i la Geltrú, és la tercera generació d’una família de fotògrafs. S’ha especialitzat en casaments i actes empresarials de gran format: presentacions, convencions, jornades gastronòmiques... “Tot el que està prohibit”, diu. El cas és que, tancats novament els restaurants i suspeses les bodes i els congressos, s’ha quedat sense feina una altra vegada. “Tenia un casament a finals de febrer i es preveia una bona temporada, i de cop, pam, tot aturat: ni casaments, ni més tard comunions, ni res. El que havien de ser quinze dies van acabar sent dos mesos i mig. Després, semblava que es podia començar la recuperació i arribar a alguna cosa, però res, perquè el sector ha estat molt limitat i amb moltes restriccions. I aquí estem ara una altra vegada, amb total incertesa i sense ingressos”, es queixa.

En Carles, que és autònom, els primers dos mesos va cobrar una ajuda de 600 euros. “Però ara ja no cobro res, i estic tirant d’estalvis, a veure quant aguanto”, explica. Calcula que fins al mes de març pot aguantar, just quan farà un any que va començar aquesta crisi. Justament ell, una mica abans del primer confinament, quan tot semblava que “seria un bon any”, volia fer una inversió forta: comprar-se un equip nou de fotografia i un local on muntar el Flash Flash. Fotografia i Audiovisuals, la seva empresa, que, des de fa 9 anys, té en un local que comparteix amb unes altres dues empreses, en cotreball. Sort que no ho va fer, perquè d’ençà del primer confinament que dels 50 casaments que tenia emparaulats només n’ha pogut fer 5. “Això sí, cada mes haig de pagar el lloguer del local, on hi tinc tot el material, i la quota d’autònoms: 287 euros. Ah, i a més, el lloguer del pis on visc, naturalment”, explica.

Com que no veu el moment en què es recuperarà el seu sector, ja està pensant a promocionar-se com a fotògraf “de famílies”, on es poden fer retrats en espais oberts.

Els cinemes Albéniz de Girona les han vist de tots colors. L’antic teatre, obert l’11 d’abril del 1923, és un dels referents en el sector cinematogràfic i un dels pocs cinemes, reconvertit fa temps en multicinema, dotat dels equipaments més moderns, que encara aguanta en un nucli urbà (deixant de banda Barcelona, els multicinema se situen majoritàriament a les àrees perifèriques).

L’històric cinema va anunciar el mateix dia que s’implementava el toc de queda –ara fa just una setmana– que tancava fins al 31 de gener, sense esperar que l’enduriment de les mesures decretades pel govern de la Generalitat per contenir la pandèmia obligués a tancar totes les sales de projecció de Catalunya, com ha estat finalment el cas, des de divendres.

“El temps ens ha donat la raó i els números no surten. La mesura és una manera d’aixoplugar-nos per mirar de sortir-nos-en i reobrir quan torni a haver-hi estrenes destacades i continuades.” Aquest és, segons Josep Maria Pallàs, el programador d’aquest cinema i d’altres del territori, el problema principal. Creu que fins que no hi hagi un pla d’estrenes amb films de l’estil Wonderwoman 84 o Crocs no es repuntarà. Encara tot és imprevisible, perquè no ho saben ni les majors si acabaran estrenant-la als EUA “i si no ho fan allà, molt menys aquí”, indica. Pallàs no creu que el problema sigui tant l’streaming i que Disney estreni directament a la seva plataforma les seves produccions, perquè tampoc l’acumulació de títols ho permet i no hi hauria prou dates l’any que ve per estrenar-les.

Sobre la pèrdua de l’hàbit tampoc pateix tant, recorda que quan va sorgir la moda del vídeo domèstic tothom es quedava a casa, però al final sempre hi ha un retorn a les sales fosques. Té clar que aquesta crisi, “la més bèstia mai viscuda”, no només afecta el seu sector, però també no s’està de criticar amb duresa que la “desunió” els ha perjudicat. “Bé que la restauració ho ha fet, de queixar-se i reclamar ajudes al govern.” Tampoc la desunió del govern estatal se’n salva, perquè no entén que cada comunitat autònoma vagi pel seu compte quant a prendre mesures, amb els consegüents greuges comparatius que sorgeixen; però tampoc el d’aquí, el català, que està “clarament dividit i tot és un desori”.

I tornant als números. Segons una consultora, la setmana passada es va tancar amb 210.000 espectadors a tot l’Estat. Un milió menys que l’any passat en les mateixes dates. “Ha perdut la restauració un 85% de la seva recaptació? Això sí, el seu és un problema d’estat”, rebla Pallàs.

Gerard Isanta és vicepresident de l’Associació d’Empreses de Distribució i Logística de Begudes i Alimentació de Catalunya (Adiscat) i director general de l’empresa B-Grup i considera que la crisi està afectant el sector “com un huracà que ho està arrasant tot al seu pas... De fet, un escenari pitjor que l’actual és una guerra. Llavors tindríem tot tancat com ara, però afegint-hi la destrucció”, es lamenta.

Avisa que “hi ha una gran preocupació i incertesa a tot el canal per aquesta situació” i es queixa que “s’està criminalitzant molt injustament un sector clau, tant important en aquest país, que és el de l’hostaleria. Dic injustament perquè el percentatge de contagis en hostaleria és irrellevant”.

Segons dades d’Adiscat, les vendes acumulades fins a l’octubre del 2020 han baixat un 46% en el conjunt del sector, però amb el segon tancament de l’octubre el descens arriba fins a un 85% del volum de negoci. Adiscat té agregats 1.438 comercials i 1.746 repartidors, un 84% del sector.

Isanta explica que la distribució de l’hostaleria “és el banc dels bars i restaurants” i que “ara hi està havent un nivell d’impagats molt alt”. De fet, considera que és un “sector invisible”. “Molta gent pensa que els camions i vehicles que circulen són de les marques comercials, i no és així en la seva majoria”, recorda.