Proposta de reforma de les polítiques d’ocupació
La situació excepcional que estem vivint els darrers mesos ha fet de la incertesa una companya de viatge de cadascun i cadascuna de nosaltres. Per combatre-la, hem pogut comprovar com a l’Estat espanyol, les polítiques passives (més conegudes com “els ajuts”) han estat les primeres accions per aturar el cop econòmic: els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), l’ingrés mínim vital (IMV) i els ajuts econòmics a les empreses i el teixit empresarial, entre d’altres.
Cal destacar que aquesta resposta ha estat ben diferent de la que es va donar a la crisi del 2008, que ens va portar a un mercat precari i precaritzat, temporal i inestable per a les persones. Un mercat que no ha permès cobrir les necessitats bàsiques i que ha fet que la fractura social i la distància entre rics i pobres a Espanya hagi augmentat de manera alarmant aquesta darrera dècada.
A les plantilles de professionals que treballem en la inserció laboral, però, ens queda el gran dubte: què passarà amb les polítiques actives d’ocupació (PAO)? Són una de les eines més importants que tenim i tindrem per combatre la pobresa i l’exclusió social, fins i tot de persones que, com el 2008, no esperàvem haver d’atendre (professionals de classe mitjana baixa que es van veure expulsats del mercat per la gran destrucció d’ocupació).
Així doncs, és impensable la reducció o eliminació de les PAO, i a la vegada, és cert que aquestes polítiques necessiten reformes, i potser aquestes reformes són més urgents que algunes d’altres de les quals es parla en l’àmbit europeu.
Les reformes per a les PAO que fa anys que es plantegen estan dirigides a augmentar-ne la flexibilitat, l’estabilitat i la col·laboració publicoprivada. Pel que fa a la flexibilitat, necessitem que aquestes polítiques es puguin adaptar a les necessitats de les persones i no a la inversa. Sovint les entitats, per poder justificar les subvencions, s’han de centrar en persones que tenen més ocupabilitat i menys barreres d’accés al mercat, tornant a excloure les persones que més ho necessiten. Aquest fet ve donat per una estructura rígida de subvencions i la seva justificació, que obliga a dir quantes accions cal fer i com, sense pensar que cada persona és diferent i que cal fer el que el necessiti. La flexibilitat en la metodologia esdevé clau per a l’èxit en els resultats.
En segon lloc, major col·laboració publicoprivada i la reorganització dels serveis d’ocupació autonòmics. La realitat és una falta greu de professionals en l’àmbit públic, i la manera de pal·liar aquesta carència (si no es vol augmentar la plantilla de funcionariat) és augmentar la col·laboració amb les entitats que ja fa dècades que col·laboren, amb i sense finançament públic, a acompanyar aquestes persones. Ara bé, no serveix de res aquesta col·laboració si no es millora l’estabilitat en aquesta relació. És en aquest sentit que es planteja la tercera reforma, per millorar l’estabilitat d’aquesta relació. Si es volen evitar efectes perversos, es necessari que el tipus de relació pugui ser quelcom més que una convocatòria de subvencions, de tipus anual i que no dona estabilitat a les plantilles de professionals de la inserció laboral.
Malgrat que aquestes reformes són de gran complexitat, cal que les afrontem com més aviat millor, no només per poder donar resposta al present i al futur de l’ocupació, sinó perquè les polítiques actives d’ocupació no es converteixin en un altre problema en lloc de ser part de la solució.
