Madrid, Ulan Bator, Ouagadougou...

Malgrat l’allau informativa de les cadenes i emissores catalanes, el grau d’interès que tenien per a molts catalans les eleccions autonòmiques de la capital espanyola era el mateix que tindrien les de les capitals mongola o burkinesa. Fer-les entrar amb calçador només ha provocat una apagada informativa que, a més a més, també els ha permès desconnectar del vodevil de les negociacions dels partits autoanomenats independentistes.

La situació al carrer és la que és; un creixent empobriment davant la voracitat de l’Estat per fer calaix com sigui, un escepticisme absolut davant els cants de sirena de la recuperació i del repartiment dels milions europeus, una capa de frustració i d’emprenyament que cobreix aquells –i que, ves per on, són majoria– que van confiar en promeses que els diputats, a mesura que poden arribar a tocar una mica de poder (per miserable que sigui), fan caure en l’oblit més imperdonable.

Facin els números que vulguin i com vulguin. Dins de l’Estat espanyol, no hi ha recuperació possible; les seves elits depenen dels negocis que fan amb les concessions públiques i les lleis estatals; els seus alts funcionaris viuen dels impostos d’un nombre cada vegada més migrat de treballadors; el centre –i, sobretot, Madrid– depèn de les injeccions extractives de tota la perifèria; la manca de seriositat i la corrupció són endèmiques, i l’autoritarisme que, ja fa segles, caracteritzava Castella es manté intacte. I, per si això fos poc, exerceixen un domini basat en l’anihilació de tot allò que no sigui com ells volen, tot empresonant, expulsant i sancionant amb milions qualsevol dissidència.

Si, després tants anys de pràctica, aquest és el panorama, qualsevol cosa nova, per molt incompetents que siguin els dirigents, no serà pitjor. Senyors diputats autonòmics, que els aprofitin la paga i les dietes!