A les portes de la desaparició d'ajuntaments?
De l'abundància a l'austeritat, aquest eslògan universal en plena crisi economicofinancera és també aplicable als ajuntaments potser, si més no, matisant el de l'abundància. Sí, és cert que des d'abans de l'esmentada crisi els ajuntaments demanaven, i amb raó, un nou marc de finançament, tenien, moltes vegades, que fer front a problemes no de la seva competència i, en canvi, els recursos quedaven limitats a aquells que des de 1990 estableix la Llei reguladora de les Hisendes Locals de 1988. Però resulta que també els ajuntaments van viure activament els efectes de la bombolla immobiliària i van utilitzar l'urbanisme, molts cops de manera il·legal o almenys al límit de la norma i, això sí, cada vegada de manera improcedent pensant també que aquella més que excel·lent bonança no s'acabaria mai, sense preocupar el nivell d'endeutament, perquè l'eufòria del sector immobiliari garantia tant els impostos instantanis (ICIO, Plusvàlua i Llicències de Construcció i 1a. Ocupació) com els de padró (IBI).
Però això ja s'ha acabat, i s'ha acabat no només pels efectes directes de la crisi, sinó també perquè com a institucions de l'Estat que són seran els autèntics perdedors de la batalla per reduir el dèficit públic. No deixa de ser paradoxal que després dels fons per a l'Administració local, per tal de garantir un mínim d'inversió pública i intentar activar l'ocupació, i d'augmentar, del 110% al 125%, el percentatge del deute viu respecte als ingressos corrents, de cop i de manera totalment imprevista i inesperada se'ls diu que a partir de l'1 de gener de 2011 no podran endeutar-se més, és a dir, com a vies normals i regulars de finançament els queda només la recaptació d'impostos, taxes i preus públics i la venda de patrimoni. Tenint en compte la impopularitat que suposa, en plena recessió econòmica, pujar els tributs municipals l'equilibri pressupostari dels ajuntaments es presenta complex i més miraculós que possible.
Un cop més la prepotència de l'Administració central s'ha fet sentir i ho diem perquè no són els ajuntaments els culpables d'un endeutament públic que, a més, ara com ara, està per sota de la gran majoria de països de la UE (concretament, a 31 de desembre de 2009 Espanya era el quinzè país, dels 27 que la integren, menys endeutat pel que fa al sector públic, per sota d'Alemanya, França, Itàlia, Holanda i Regne Unit, entre altres), sinó que ara, a més, se'ls utilitza com a paraigua pel que pugui passar. És evident que el fort dèficit públic que està acumulant Espanya obligarà, irreversiblement, a endeutar-se i, per tant, pujarà molt el percentatge que ara tenim de deute respecte a la renda total (a la data esmentada del 31 de desembre de l'any passat era del 53,2%). Bé, si a més hi ha el compromís-obligació que al 2013 el dèficit públic torni al 3% del PIB (ara està per sobre de l'11%) el govern central vol mantenir un marge de maniobra suficient per poder-se endeutar.
Clar, si els ajuntaments no aturen el seu endeutament i continuen subscrivint crèdits li restaran al govern central possibilitats de fer-ho. Aquest és el moll de l'os, fer que la responsabilitat de no malbaratar diners i sanejar els comptes públics recaigui en els ajuntaments o almenys que siguin aquests els que suportin la major part del cost.
Aquesta restricció no els afectarà a tots de la mateixa manera, els petits i mitjans ajuntaments tenen un futur gens esperançador, fins i tot, entre els primers no es pot descartar ni la seva desaparició. Hora és que comencin a pensar a mancomunar serveis per parar el cop.
