Desequilibris
L'economia espanyola presenta una gran contradicció: té dos dels bancs més grans del món –Santander i BBVA– i al mateix temps una economia totalment desordenada –“in shambles”– en l'expressió del Financial Times, traduïda caritativament. El president del govern central, Rodríguez Zapatero, a l'acabar els sis mesos de presidència espanyola a la Unió Europea, va posar com a model de l'economia espanyola la fortalesa d'aquells dos grans bancs. Al mateix temps, els seus socis comunitaris li recordaven l'atur del 20 per cent.
No és bo que es donin aquests desequilibris, ja que originen una fractura social entre uns quants poderosos i una població majoritària que busca feina. A més, el president espanyol es va oblidar de dir que una bona part dels beneficis del Santander procedeixen del Brasil, mentre que en el cas del BBVA vénen de Mèxic. El desequilibri es manté quan el quadern Fuera de Serie del diari econòmic Expansión ens presenta Daniel Entrecanales, germà del president d'Acciona –una de les grans empreses de la construcció espanyoles–, a la seva “espectacular finca madrileña”, on prepara una subhasta de 25 cavalls de pura raça per primera vegada a Espanya.
En plena crisi econòmica, no hi ha res més contradictori com veure aquest empresari –amb una mare que es diu Domecq– passejant-se per la seva propietat i amanyagant un pollí preciós. Viu en un altre món o és que no té el sentit de la vergonya? Suposo que la primera afirmació és la real. Es compara sovint l'actual crisi econòmica amb la que s'inicià el 1929 amb el crac de la Borsa de Nova York.
Semblances n'hi ha, però una diferència fonamental entre les dues és que aleshores una tercera part del producte interior brut americà –els ingressos– es concentrava en uns pocs milers de famílies, mentre que ara, tant als Estats Units com a la Unió Europea, la riquesa està molt més repartida. L'acció dels governs de la democràcia ha aconseguit reduir les diferències de renda, gràcies a la millora de les classes menys afavorides.
Però hi ha notícies que fan mal. Una de les queixes més reproduïdes a la premsa mundial ha estat l'altíssim nivell de salaris o bonificacions que han rebut uns banquers o directius, que han resultat ser uns brètols o uns incapaços. També s'ha demanat moderació als empresaris eficaços però amb ingressos monumentals. Sempre s'ha d'anar en compte a l'hora d'exhibir la riquesa, però en les actuals circumstàncies, més que mai. Els ingressos excessius s'han donat, sobretot, en el sector financer i en el de la consultoria. La majoria absoluta dels que es graduaven a la Harvard Business School –el model americà de totes les escoles de negocis mundials– optaven fins fa ben poc per una sortida professional dirigida a la banca d'inversió, la gestió de fons d'inversió, el capital risc o les empreses consultores.
Ho feien perquè allí és on hi havia els grans sous. En canvi, l'economia productiva, començant per la indústria, atreia pocs d'aquells talents.
I ara resulta que a casa nostra ens falten enginyers, químics i matemàtics.
