Barrabassades ZP: congela l'obra pública i dispara les ajudes a renovables
el pressupost destinat a l'obra pública, una mesura que amenaça de dur a la fallida fins a dos terços de les empreses constructores
i acomiadar milers d'alts càrrecs
Les empreses constructores celtibèriques han posat el crit al cel. Protesten contra la draconiana retallada de les obres públiques decretada pel ministeri de Foment de l'insigne Pepiño Blanco. A grans trets, la poda significa rescindir un 10% de tota la cartera d'obres i allargar-ne en el temps un 40%. Es tracta d'una iniciativa sense precedents, més pròpia d'una economia de guerra.
El motiu determinant d'aquesta mesura no és cap altre que l'angoixant falta de recursos de l'administració central. Aquesta penúria és conseqüència directa de la crisi, que ha enfonsat la recaptació, mentre que les despeses de tot gènere es disparaven i el dèficit dels comptes públics escalava cotes mai vistes. El viratge copernicà del càustic senyor Blanco respon a la necessitat de reduir el desajustament sigui com sigui i equilibrar amb urgència el balanç estatal, en compliment de les estrictes ordres dictades des de Brussel·les.
Amb la seva iniciativa congeladora, Foment pretén estalviar uns 10.000 milions d'euros. Crida l'atenció que el govern central gastés, durant els dos anys anteriors, ni més ni menys que 13.000 milions en dos plans d'obres municipals. Amb aquestes mesures pretenia tallar la sagnia de l'atur, però l'efecte aconseguit és nul, ja que en acabar els treballs, els milers de ciutadans ocupats pels plans van tornar a engrossir una altra vegada, i sense remei, les quilomètriques llistes de l'Inem.
Així doncs, ara cal estalviar com sigui el que abans-d'ahir mateix es malbaratava en obres que en la seva immensa majoria eren perfectament prescindibles. Els savis del govern central han decretat que l'únic estalvi factible consisteix a ajornar tot tipus d'inversions, fins i tot les més indispensables.
Mal panorama
Les constructores calculen que l'aturada de Foment comportarà la pèrdua de 115.000 llocs de treball directes. Però hi ha més encara. L'any passat la licitació d'aquest ministeri va caure un 40% i en el present ja acumula fins al juny una altra caiguda del 40%. Atès que entre la licitació i el començament de l'obra hi ha un desfasament de molts mesos, el panorama per als anys 2010 i 2011 és sinistre. Les patronals calculen que dos terços de les constructores desapareixeran.
Amb aquestes perspectives, els industrials van proclamar aquesta setmana, amb una sola veu, que abans de mutilar les obres públiques s'hauria de passar les tisores en altres innombrables capítols de despesa de l'Estat. Cal reconèixer que estan carregats de raó.
José Luis Rodríguez Zapatero té un camp ben ample per fer-hi córrer la podadora abans de tocar l'obra pública. Podria començar per retallar a cop de matxet tota una colla de despeses luxoses, que, sens dubte, aportaria efectes exemplars. Per què Zapatero no redueix d'una vegada per totes el nombre de ministeris? ¿No és possible depurar de forma dràstica la immensa flota de cotxes oficials o enviar a casa milers d'alts càrrecs?
Això seria l'aperitiu. Després podria entrar de ple en l'aprimament de la gegant i atrofiada estructura administrativa. ¿Un Estat com l'espanyol es pot permetre la pervivència de 8.100 ajuntaments, la meitat dels quals no compten ni amb un miler d'habitants? Fa pocs mesos, en ple desastre financer, Grècia va eliminar d'un sol cop gairebé 700 consistoris, de manera que només han sobreviscut els que tenen més de 10.000 veïns. No hi ha notícia que hagin sorgit grans problemes burocràtics. La mesura revela que l'alta comesa administrativa que desenvolupaven aquests ajuntaments esborrats del mapa revestien la condició de perfectament prescindibles.
La situació espanyola no és la de Grècia. Al començament de juliol el govern central va afrontar uns fortíssims venciments de deute públic i va passar la prova sense gaires problemes. Però l'horitzó més immediat no és de color rosa. El segon semestre es presenta farcit d'incerteses. La pujada de l'IVA i l'acabament de la temporada turística auguren una tardor preocupant. La dolorosa retallada de l'obra pública és, si fa no fa, la rematada que certifica que tornarem a entrar en recessió en l'últim tram de l'any.
Disbarat energètic
Si la dura realitat dels comptes públics ha obligat a retallar l'obra pública, ja s'albira a l'horitzó una altra rebaixa, la de les subvencions a les energies renovables, és a dir, l'eòlica i la solar.
La política energètica de Zapatero des que va arribar al poder consisteix a perseguir amb persistència les plantes nuclears i impulsar, amb diners públics, les anomenades energies netes.
A tot Europa s'aposta amb fermesa per la construcció de més centrals atòmiques, a fi de reduir la dependència del petroli. En canvi, Espanya, el país més dependent de l'energia exterior, marxa en direcció contrària. Si fos per Zapatero, es tancarien les nuclears i se sembraria de molinets i plaques solars tota la geografia peninsular.
La iniciativa zapateresca és molt lloable, segons el parer de molts beneïts, però té un punt feble devastador: l'energia generada amb els molinets costa el doble que la nuclear, i la solar deu vegades més. D'això s'infereix que els ciutadans hauríem d'acostumar-nos a pagar un dels rebuts de la llum més cars del món, alhora que les nostres empreses patirien una demolidora pèrdua de la seva ja minvada competitivitat.
Mitjançant la subvenció pública, Zapatero ha creat una bombolla gegantina en el sector de les energies renovables, una bombolla que absorbeix creixents recursos del pressupost. La situació s'ha tornat insostenible per a les finances públiques, de manera que el ministre del ram, Miguel Sebastián, s'esprem el cervell cada dia per descobrir com eixugar els ingents deutes públics.
El problema és que les subvencions ja estan compromeses i sumen l'astronòmica xifra de 150.000 milions d'euros fins al 2020. Si Sebastián opta per la via directa, és a dir, l'anul·lació de les subvencions, les companyies del sector ja han anunciat una bateria de denúncies i recursos.
Així, es donaria la increïble paradoxa que unes empreses acaronades pel govern i integrants del nou model econòmic que Zapatero pretén implantar, acabaran denunciant-lo en els tribunals.
El caos és majúscul. En el fons, s'han adulterat les regles del mercat, les de l'oferta i la demanda. S'ha creat un sector artificial, basat en ajudes oficials. Sebastián té, doncs, un seriós problema davant seu. Ens temem que, passi el que passi, els ciutadans i les empreses hauran d'anar-se acostumant a un rebut de la llum cada dia més car.
Serunión esquiva la crisi
La companyia de restauració de col·lectivitats Serunión, de Barcelona, va assolir l'any passat notables increments tant de les vendes com dels beneficis, malgrat el panorama depressiu generalitzat. Les primeres van passar de 256 milions d'euros a 289 i els segons de 6,8 milions a 10,5. Es van mantenir, així, els plans d'expansió de la firma, que preveien creixements de dues xifres.
Una de les fortaleses de la casa és la seva capacitat de prendre decisions amb la màxima rapidesa, gràcies al coneixement del mercat que li proporciona la seva presència diària en un total de 2.500 empreses, col·legis i altres centres col·lectius, on atén 350.000 comensals.
Aquests centres reben l'abastament des de quinze cuines centrals, repartides estratègicament per tota la Península. Les instal·lacions de Catalunya se situen a Sant Feliu de Llobregat i a Coma-ruga. Entre la seva clientela es poden citar, entre d'altres, les firmes catalanes Damm, Louis Vuitton i TV3, a més de les espanyoles BBVA, Peugeot Citröen, el Banc d'Espanya, Pescanova, Siemens i Pikolín.
Serunión és controlada pel grup francès Elior, tercer del seu sector a Europa. La mateixa Serunión ocupa el segon lloc del mercat a Espanya. El 2009 la seva filial catalana li va lliurar un dividend de 2,5 milions d'euros. Un any abans el dividend s'havia xifrat en 6 milions.
Serunión és present a la península Ibèrica des de fa més d'un quart de segle. La casa compta amb 6.100 empleats, dels quals 5.100 són dones.
Negativa de l'auditor de Johnson Controls
La rellevància de les excepcions en la societat Johnson Controls Eurosit, fabricant de seients per a automòbils, ha dut el seu auditor PricewaterhouseCoopers a denegar la seva opinió, un any més, sobre els comptes de l'empresa en l'exercici passat. En concret, Price afirma que no va poder accedir a la documentació acreditativa de diverses empreses filials i de determinades inversions. A més, tampoc s'han provisionat nombrosos fons, per la qual cosa està en dubte un saldo total de gairebé 400 milions d'euros.
A més, Hisenda va estendre diverses actes, per uns quants impostos, signades en conformitat per la companyia, que sumen 27 milions d'euros. Les vendes de Johnson Controls van caure l'any passat de 265 milions d'euros a 190. Malgrat la reculada, el compte de resultats va canviar de signe i va passar de 47 milions de pèrdues a 11,2 de beneficis. No obstant això, si es tinguessin en compte les excepcions de l'auditor, el saldo del compte de resultats es tenyiria molt probablement d'intens color vermell.
L'empresa posseeix sengles plantes industrials a Barcelona i Saragossa, on produeix seients per a les companyies automobilístiques Seat i Opel-General Motors. La plantilla es compon de mig miler de col·laboradors.
