“L’APEU és una bona eina per millorar polígons”

Segurament està relacionada amb la falta de tradició de col·laboració en el teixit empresarial català. Les empreses s’han concentrat a facturar, obrir mercats, vigilar la tresoreria i no han sondejat ni tan sols qui tenen al costat. Fa uns dies vaig visitar Palafrugell, on hi ha dos polígons industrials amb moltes parcel·les i una gran qualitat, però totalment desconeguts malgrat que molta gent els ha de travessar per anar a les platges de Calella i Tamariu. A la trobada hi havia una vintena d’empresaris que s’acaben de constituir en associació, i ells mateixos s’estranyaven que fins ara no haguessin fet res junts. A València, Canàries o Galícia sí que tenen més interioritzat l’associacionisme.

Absolutament. Un empresari de Molins de Rei em comentava que a l’aeroport del Prat va descobrir, després d’una conversa ocasional amb un altre passatger, que compartien polígon i d’aquí va néixer un projecte de col·laboració. Les empreses d’un polígon sovint són grans desconegudes, per això una de les coses bàsiques de l’associacionisme és compartir informació i coneixement. El que passa és que aquest 14% d’associacionisme s’ha iniciat, en molts casos, perquè hi havia algun problema al polígon. S’han ajuntat perquè el problema se solucionés i després l’associació ha quedat morta. El que nosaltres intentem és fer veure a l’empresariat que es poden fer projectes col·laboratius perquè en surtin coses positives.

Sí, aquí hi ha juntes de compensació i agrupació de tota mena. Des de fa cinc anys, la UPIC està treballant amb l’Agència de Desenvolupament Econòmic de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) en temes d’associacionisme, i durant la covid hem aconseguit que es constituïssin quatre associacions. Gran èxit!

Sí, amb la covid la gent ha vist que al costat pot tenir socis, proveïdors o clients. El polígon s’ha de veure com una concentració d’activitat econòmica en xarxa i amb la possibilitat de fer coses plegats.

La UPIC pretén la millora de la competitivitat dels polígons per, com a objectiu últim, millorar el teixit empresarial. Cal pensar que un polígon és un contingut i un continent. Sovint hi va haver un promotor que el va aixecar i després va marxar, i de vegades l’ajuntament al qual pertany no es conscient del que hi passa. Aquí es tracta de fer veure als ajuntaments que tenen uns polígons que generen riquesa i feina, i a les mateixes empreses que es reconeguin entre si i que col·laborin.

Bé, una mica sí.

Hi ha de tot. Els que estem a la UPIC hem estat a l’empresa privada i a l’administració pública, i el fet de parlar els dos idiomes és crucial. L’administració pública és garantista, i per això té uns tempos diferents dels que té l’empresa, que reclama solucions ràpides. Quan nosaltres impulsem una associació demanem que se signi un conveni d’intencions de reconeixement d’allò que fa un i allò que fa l’altre per què si no, no progressaran. L’altre dia estava en un ajuntament de l’Alt Penedès i la regidora de promoció econòmica, que també és l’alcaldessa, tenia molt interioritzat que el polígon era una de les fonts de riquesa del seu municipi i que s’ha de cuidar.

M’agradaria dir que sí, però no podem generalitzar. I això es veu quan hi ha un relleu a l’alcaldia i es tornen a canviar les prioritats. No hi ha continuïtat.

Bé, als pressupostos municipals, la part dedicada a promoció econòmica sol ser magra sempre. Se suposa que les empreses ja tenen diners, que inverteixen i que s’espavilen soles. La diferència la solen marcar les persones. Si un ajuntament té un bon equip de promoció econòmica, es nota moltíssim.

Que sap gestionar projectes i que és creatiu. A Ripollet estan fent un projecte de dinamització de polígons involucrant diferents col·lectius de la localitat que és sorprenent. Han coincidit una regidora que vol fer coses amb una responsable de promoció creativa.

No hi ha una llei de polígons, però ara tenim les APEU, les àrees de promoció econòmica urbana, que són un molt bon instrument. Estan basades en els BID (business improvement district) anglosaxons o en les EGM (entitats de gestió i modernització) del País Valencià, la més notòria de les quals és Parc Sagunt. Al final és una figura que impulsa l’associacionisme, bàsicament, però molt ben entès.

L’APEU és una associació privada, però que no s’acaba de constituir si no té l’aprovació definitiva del ple d’un ajuntament. Per tant, hi ha representants de les empreses i del consistori, és a dir que els obliga a entendre’s, la qual cosa està molt bé. D’altra banda, si més del 50% dels titulars de dret de possessió, llogaters o propietaris diuen que endavant amb l’APEU, això obliga tots els que estan dins del perímetre de l’APEU a pagar una quota, que no cal que sigui gaire elevada, però que fa que tothom se senti interpel·lat. I el que realment importa és que l’objectiu ha de ser d’interès general.

Hi ha tres vies per constituir l’APEU: per iniciativa d’un ajuntament, d’una associació o, si no hi ha associació, un 25% de les empreses la poden impulsar. El que passa és que l’ajuntament ha de tenir el suport d’una associació territorial. De fet, nosaltres estem ajudant a crear dos APEU, una impulsada per una associació, a Riudellots de la Selva, i una altra per l’ajuntament d’Olèrdola, al polígon de Sant Pere Molanta. N’hi ha unes quinze o vint en marxa a tot Catalunya. La Generalitat i la Diputació de Barcelona estan donant subvencions per a la creació d’APEU i hi ha molta gent que està a l’expectativa.

Un dels problemes que tenim és el de l’obsolescència de les naus. Catalunya té 1.442 PAE (polígon d’activitat econòmica), segons el SIPAE, i el 70% són d’abans de l’any 2000. Hi ha una tasca de renovació a fer molt important.

Hi ha municipis que informen de polígons que només tenen una empresa. El mapa de Catalunya està ple de taques. Cal fer una ordenació, perquè hi ha polígons que tenen espais abandonats. Hem de repensar alguns polígons i potser fer que es converteixin en altres coses que potser no han de ser per a activitat econòmica si aquell territori no ho està demanant. També hi ha un problema de matching; d’una banda, l’AMB necessita sòl per a noves implantacions; en canvi, hi ha molta nau obsoleta desocupada perquè no reuneix les característiques necessàries. Potser s’haurien de tirar a terra, però qui n’assumeix el cost? O se n’ha de canviar l’ús pel qual estava prevista, i aleshores hi entra Urbanisme perquè cal modificar el PGM i tot es complica.

Nosaltres hem fet un pla d’acció dels polígons de la comarca del Segrià, excepte Lleida, i és cert que hi ha municipis envoltats de polígons mal senyalitzats, però també et trobes polígons fantàstics. De vegades pequem de centralisme barceloní i pensem que tot Catalunya està malament només perquè és el que veiem a prop. No estem tan malament, però això no vol dir que no s’hagi de fer feina.

Sí, allò que els urbanistes anomenen “la permeabilitat”. Hem de cercar que hi hagi més interrelació entre els habitants de la localitat i els treballadors del polígon. Un dels eixos de treball de la UPIC és humanitzar els polígons. Certament els resident viuen d’esquena als polígons, perquè tenen mala imatge, perquè ser poligoner és dolent. Si aconseguíssim que els empresaris treballessin més amb la gent dels nuclis urbans, els botiguers, els alumnes de les escoles... tot començaria a canviar. Per exemple, per què no es pot oferir que les empreses d’alimentació i restauració de la localitat facin menjar per als treballadors del polígon? Per això és tan important l’associació.

De vegades hi ha un problema amb els usos, com comentava abans. Iniciatives tan elementals per millorar un polígon i la qualitat de vida dels que hi treballen, com ara instal·lar-hi un parvulari, una ludoteca o un gimnàs poden acabar en fracàs per aquest tema. Perquè cal modificar el pla d’usos municipal i aquí entra en joc la voluntat o les prioritats de l’equip de govern. Massa sovint el polígon no és prioritari.

Sí, és així. Massa sovint s’oblida que el polígons no són espais físics buits, són llocs on hi ha persones treballant... i després sentim que hi ha hagut tal robatori o tal agressió. Per què moltes dones segueixen agafant el cotxe per anar als polígons? Perquè se senten insegures. I per què? Perquè l’enllumenat no és correcte, o perquè la parada de bus no està en condicions i prefereixen no agafar el transport públic, i això incideix en la mobilitat i en la sostenibilitat. De vegades petites actuacions fan millorar les coses.

La Generalitat està a punt de fer una convocatòria d’ajuts per millorar la connectivitat dels polígons i hi estem col·laborant per fer-la tan permeable com sigui possible a tot el territori. Però fa un any esperàvem que arribessin aquests fons i que tinguessin un gran impacte i ara estem veient que més aviat no, que arribaran amb comptagotes i molt dividits en partides molt concretes. Les empreses poden accedir a algunes convocatòries, però sense associacions serà difícil que un polígon rebi aquests ajuts.

Rotundament, sí. De fet, és al si de les associacions on s’estan fent deures, treballant per fer plans d’acció a curt i mitjà termini en àmbits com comunitats energètiques locals, gestió de residus, xarxa de fibra òptica o ciberseguretat. Com que no sabem encara l’orientació dels fons han d’estar preparades.

Un dels nostres socis, Concentració Industrial Vallesana, un parc industrial a cavall dels municipis de Montornès del Vallès i Montmeló, està mirant de fer un projecte de traçabilitat de residus i d’optimització de recursos. En aquest PAE, hi ha empreses químiques tan potents com Henkel Ibèrica, que per si soles fan temes de sostenibilitat i tenen molt clar que volen implantar projectes d’autoconsum. Però al si de l’associació, que fa molts anys que existeix, hi ha la voluntat d’estendre aquests projectes al conjunt del polígon. Hem d’aprofitar que el fet que hi hagi empreses tractores.

Sí, pot ser un element tractor, sempre que l’empresa gran tingui la consciència que ha de col·laborar amb les pimes que l’envolten.

Hi ha moltes coses que es poden fer per millorar la mobilitat, sovint lligades amb la digitalització. Per exemple, es poden posar sensors a les entrades i sortides dels polígons i veure si aquella mobilitat que ens pensem que és molt dolenta, no ho és tant, o si està concentrada en unes hores del dia, i aleshores fer un pla de mobilitat. També es pot fer que les empreses facin plans de desplaçaments d’empresa i esbrinar si els treballadors venen dels municipis propers i si es poden implantar actuacions com transport a la demanda o carregadors de vehicles elèctrics, etc. En aquest àmbit de la mobilitat, tenim com a soci el grup Moventia. La UPIC té la capacitat que té, i no podem arribar a tot arreu. Per això hem de crear una xarxa de socis, que ens poden donar solucions en alguns temes. Tenim grans empreses com ara Moventia o Agbar, però també professionals autònoms, com ara un especialista en plans de resiliència per a polígons, que és un tema del qual es parla poc, però que és molt important perquè tenim PAE que estan al costat de rieres o que tenen els accessos de camions molt complicats i que no pensen en plans d’emergència.

Sí, o com a mínim des de la UPIC creiem que de mica en mica l’horitzó dels polígons canviarà.