Viure sense el gas rus

La invasió d’Ucraïna rebla el clau de la transició energètica, ineludible per raons estratègiques i d’emergència climàtica. El temerari moviment del Kremlin desvela les misèries de la dependència dels combustibles fòssils. El gegant rus no té solera democràtica ni és cap prodigi econòmic, però aporta gairebé la meitat del carbó, més del 40% del gas natural i el 25% del petroli que consumim.

Les economies menys dependents dels proveïdors russos no són pas immunes a la volatilitat dels preus de l’energia. Tot i que el gas natural només representa el 20% de l’electricitat generada, el sistema tarifari marginalista fa que les centrals de gas siguin responsables principals de l’encariment de l’electricitat i, malgrat els plans de contingència improvisats, el risc d’una sobtada ruptura de subministrament ens fa sentir vulnerables. Europa pot subsistir i prosperar sense el suport vital de Gazprom, però només impulsant una estratègia conjunta i assumint els costos de la transició.

Afrontar el proper hivern sense comptar amb els gasoductes russos requeriria més aportació de les fonts de subministrament alternatives. El major aprofitament dels altres gasoductes topa amb la realitat d’un aprovisionament des de Noruega, Algèria o l’Azerbaidjan que no és gaire lluny de la seva màxima capacitat. Tampoc un augment de la producció als Països Baixos o Alemanya resoldria gran cosa, perquè implicaria riscos ecològics i revifaria tensions polítiques per obtenir un gas de baix poder calorífic. I el recurs temporal a l’energia nuclear tampoc no evitaria conflictes polítics.

Més recorregut té l’augment del subministrament de gas natural liquat, majoritàriament procedent dels Estats Units, el Canadà o Qatar. Una renovada aliança ja activada però insuficient per assolir una substitució ràpida, barata i completa, perquè el mercat europeu no està plenament integrat i el transport marítim viu temps inquiets. La llera europea de la Mediterrània conté els principals hubs per a la seva distribució i consumeix menys del que regasifica i emmagatzema. Però la capacitat per traslladar excedents cap als grans centres de consum es veu molt limitada per problemes tècnics i d’infraestructures.

També caldria desvincular contractes del preu del petroli i augmentar les reserves estratègiques durant els períodes de menys demanda. Però la incertesa respecte a l’evolució dels preus fa veure arriscada la compra massiva als operadors privats. L’opció de compres públiques conjuntes o de mesures de cobertura del risc financer hauria de ser, doncs, considerada.

La clau de volta és en les energies renovables. Confiem-hi plenament, però l’objectiu de reducció d’emissions i substitució de fonts energètiques exigeix triplicar els recursos actuals. La solució reposa, doncs, en una estratègia intel·ligent d’inversió i de diversificació de subministraments i de tecnologies que necessita temps i diners. I, com que l’electrificació de la mobilitat a què ens aboquem tensarà més la demanda d’energia, caldrà promoure mesures d’estalvi a les llars i d’eficiència energètica en el transport i la indústria.