Subsistir com es pugui
Esmeralda Rourera ha hagut de tancar dues granges de vedells i sacrificar 250 animals perquè no eren sostenibles econòmicament
Carlos Masip té una granja de pollastres d’engreix i ingressa 1.500 euros mensuals treballant cada dia de la setmana deu hores
Molts ramaders estan inquiets perquè acumulen moltes càrregues financeres
“Jo soc granger i ramader, i el que estic veient, aquí al poble i arreu, és que se’ns estan carregant a tots. Tinc tres filles i a cap d’elles li he recomanat mai que segueixi amb la granja; totes estan estudiant i els aconsello que es facin funcionàries, perquè tens una feina assegurada, un bon sou i dret a vacances. Imagina’t si ho compares amb uns guanys de 1.300 o 1.400 euros treballant de dilluns a diumenge vuit o deu hores tots els dies de l’any, fins i tot per Nadal.” I quan diu “treballant tots els dies de l’any”, vol dir tots: “Tinc 52 anys, en fa 36 que cotitzo a la Seguretat Social i no m’he agafat mai cap dia de baixa tot i haver-me trencat els dos genolls, el colze i la clavícula.” Juntament amb el seu germà Albert, Carlos Masip és el propietari d’una explotació d’engreix de pollastres a Cabacés, al Priorat, i denuncia no sols que els preus que cobren els ramaders fa temps que no compensen els costos –evidentment, ara encara menys–, sinó que l’administració en comptes d’ajudar-los els omple de traves i paperassa.
Fa anys, la duresa de la feina compensava. Els germans Masip obtenien fa vint anys uns 3.000 euros al mes cadascun. Ara amb prou feines cobren 1.500 euros mensuals. I no perden diners perquè estan integrats, que significa que ells posen les instal·lacions durant el temps que dura el procés d’engreix dels pollastres i l’empresa per a la qual treballen els proporciona els animals, els medicaments i –molt important– el menjar.
Tenen la sort de no haver d’assumir l’alça del pinso, però sí que els afecten la resta de costos desbocats, sobretot l’energètic: “Per complir amb la normativa de benestar animal, és molt important ventilar la granja, però també cal escalfar-la perquè el terra es mantingui sec i els animals estiguin còmodes, de manera que posem molta calefacció i la factura de propà s’ha doblat.” Les queixes dels ramaders de la zona han aconseguit que el preu que se’ls paga pels pollastres pugi un 10% (ingressen un tant per quilo), però Masip tem que si els costos continuen escalant, l’alça sigui insuficient.
Una difícil decisió
A Esmeralda Rourera fa temps que els números no li surten. De fet, la situació és tan insostenible que acaba de tancar dues de les seves granges de vedells, de manera que ha hagut de sacrificar 250 animals. Rourera era documentalista sanitària i fa 13 anys, quan el seu sogre es va jubilar, va deixar la feina per agafar juntament amb el seu marit les regnes de l’explotació familiar, una granja de vedells d’engreix de 750 animals. Fa vuit anys que van arrendar les dues granges que ara han tancat. “Ens vam quedar els vedells d’uns veïns que plegaven, però ara ningú s’ha volgut quedar els nostres, no és viable”, explica.
A Rourera li va fer “molta il·lusió” fer el pas de dedicar-se a la ramaderia, perquè “significava poder fer vida al poble i t’hi podies guanyar la vida”, però les coses han canviat molt, amb totes les despeses pels núvols, des de l’energia –la seva factura de la llum ha passat de 2.000 a 6.000 euros– fins al gasoil, passant pels fertilitzants i el pinso, que suposa el 40% dels costos en el cas dels vedells d’engreix i el 60% en les vaques. La ramadera, que és vicepresidenta de JARC Lleida, explica que la gent està “intranquil·la i té por, perquè, encara que tanquin, molts tenen càrregues financeres importants i s’arruïnaran”.
A més de les explotacions que directament tanquen o tancaran, el problema és que moltes s’estan empetitint. Entren menys animals nous, i els que ja són a dins la granja però no fan guanyar prou diners per cobrir les despeses són enviats a l’escorxador. És una pràctica que abans era molt puntual i ara és generalitzada. En el cas de Rourera, explica que ella i el seu marit engreixaven els vedells durant vuit mesos i ara ho escurcen a cinc o sis mesos per estalviar-se costos, ja que, com més gran és l’animal, més menja. Els venen als països àrabs, on els agrada comprar vedells vius més petits per acabar de fer ells el procés d’engreix. “És una solució per reduir costos i recapitalitzar-me. Tots estem intentant subsistir com podem.”