“No hi ha a la vista una solució clara”

És molt difícil fer previsions. Els economistes normalment no en fan; són més bons analistes de la realitat actual que no pas de la realitat que ha d’arribar. La suma de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i les seves seqüeles, és a dir, la inflació, l’atur i les conseqüències de la globalització, així com el canvi tecnològic i el repte climàtic, plantegen l’agenda del futur. O deixem que mani la lògica estricta del sistema capitalista i que aquest món evolucioni segons les lleis del mercat sense cap fre ni cap limitació, i és de conseqüències imprevisibles, o articulem mecanismes supranacionals que permetin una actuació convincent. El món és capaç d’articular mecanismes internacionals integrals per controlar algun d’aquests fenòmens? Amb la guerra s’ha demostrat que no. Està en crisi la democràcia formal, burgesa, i l’estat del benestar generat a partir del final de la Segona Guerra Mundial. I de moment no apareix en l’horitzó una solució clara. Els que tenim una edat ens ho podem preguntar amb un punt d’escepticisme, però els que són molt joves s’ho han de preguntar amb una profunda preocupació.

És una transició post estat del benestar, un estadi segon de l’ordre creat després de la Segona Guerra Mundial. La bel·licositat de Rússia i la incapacitat de les potències occidentals sumades ens porten a un nou escenari de crisi. La guerra no sabem el que pot durar i mentrestant tots ens aguantem per un fil.

És la incapacitat de l’economia contemporània de portar estabilitat a un gros ampli de classes mitjanes, altes i baixes, que no estiguin al límit de la revolta social. Però com que no arriben a final de mes, apareixen tots els fenòmens que coneixem, des dels armilles grogues fins al creixement de l’extrema dreta… Són camins erronis que canalitzen un malestar real. El diagnòstic és clar: el malestar hi és. La solució és equivocada. La simplificació del missatge de l’extrema dreta capta més adeptes que les complexitats del discurs de l’esquerra o del centreesquerra.

Els governs, en comptes de filar tan prim i mantenir un respecte tan extrem cap a l’entramat empresarial multinacional, haurien de demostrar capacitat de jugar amb la fiscalitat i la llei, no pas penalitzant el contribuent petit i mitjà, que se sent cada cop més ofegat pel preu de la llum, el gas, la benzina… La subvenció a la càrrega del dipòsit no és la solució si és una mesura que genera més deute a l’Estat i no li dona ni un metre per esgarrapar dels beneficis que obtenen les empreses. Falta algun mecanisme d’autoritat reguladora que permeti entrar més a fons en les perversions de l’actual situació.