Els anys de la Derbi ‘Paleta’
El fabricant de motocicletes de Martorelles celebra el centenari del seu naixement
“Me s’ha comprat una Derbi i també un televisor, una nevera i un Turmix, i un tocadiscos «histèric»”, cantava la Trinca a la cançó Els tres mosqueters, tot reflectint el regnat que temps era temps va exercir la moto Derbi Antorcha, coneguda popularment com a Paleta, com a utilitari per anar a l’obra o a la fàbrica, i a la discoteca el cap de setmana.
Els anys setanta van ser d’esplendor per a l’empresa que va fundar Simeó Rabasa el 1922 i que amb els anys va esdevenir un dels grans noms del puixant sector català de fabricants, amb Bultaco, Montesa, Ossa i Sanglas. Diego Fernández Bolea, que va treballar a Derbi quaranta-dos anys, és un dels organitzadors dels diversos actes de celebració del centenari del fabricant de Martorelles. Troba que Derbi, com a empresa, es diferenciava d’altres “per un tractament de la direcció amb la gent de la fàbrica o de la xarxa comercial molt familiar i per ser una empresa on es podien trobar treballant tres generacions d’un mateix cognom”. Al seu parer, Derbi “va motoritzar tot Espanya” gràcies a dedicar tots els esforços a desenvolupar la seva oferta de ciclomotors. El fundador, un fordista convençut, “era un visionari que va iniciar el negoci el 1922 amb la producció massiva de bicicletes, tot preveient que es vendrien molt per anar a la feina”. L’empresa es va motoritzar el 1949, però fins al 1951 no va presentar la primera moto de veritat, la Derbi 250 cc, a la fira de Barcelona. En els seixanta va repetir la jugada de les bicicletes amb els ciclomotors, quan va constatar que, en emergir, el 1961, el Seat 600, les motos de gran cilindrada, com la seva 350 bicilíndrica del 1957, perdien atractiu i calia concentrar-se en els motors de 49-75 cc per a moto lleugera d’1,5 cavalls a 5.000 rpm, tres velocitats, frens de tambor, pedals i caixa de canvis hidràulica.
Del circuit a la sèrie.
Si la Paleta va ser un èxit esclatant, una icona pop d’aquells anys, nogensmenys ho va ser la Derbi Variant, que en alguns moments va obligar l’empresa a tenir 900 persones treballant a la planta de Martorelles (habitualment n’eren entre 550 i 600). Si abans el repte havia estat motoritzar els treballadors, el 1977 “es tractava de canviar de client, amb una moto automàtica per anar a estudiar”. Amb la innovació de l’Spacetronic, un dispositiu que permetia engegar la moto pitjant un botó vermell, la Variant va culminar el desafiament de superar la intocable Vespino en un mercat que, com remarca Diego Fernández, s’havia teixit amb paciència, amb una xarxa de 60 concessionaris i 2.500 punts de venda: “Cada any fèiem deu convencions de representants, i així els integràvem a la família Derbi.”
La marca de Martorelles va ser des del 1988 importadora de Kawasaki, “després que Derbi hagués intentat, debades, ser muntador de la marca japonesa”, com relata Fernández. Derbi va deixar de ser de la família Rabasa el 2001, quan va passar a mans del grup italià Piaggio. “Derbi sempre va lluitar per seguir el seu camí de forma independent, però era una empresa familiar, i això et limita. A més, el govern de l’Estat no va voler apostar per la marca amb ajuts, i es va estimar més que vingués algú de fora i es quedés l’empresa.” El 22 de març del 2013, la planta de Martorelles va aturar l’activitat quan va acabar el muntatge del darrer model de la marca, la Senda de 50 cc.
Fusió frustrada i ceguesa de Madrid
Amb l’arribada a Europa de les motocicletes japoneses –Yamaha, Honda, Suzuki–, les marques catalanes, petites i mal capitalitzades, ho tenien pelut, no pas per ser inferiors tecnològicament, sinó per preu. El 1982 hi va haver el projecte de fusionar Montesa amb Ossa i Derbi amb Bultaco. Per escometre-ho, es van demanar subvencions i crèdits preferents al govern central per continuar l’activitat, però l’aleshores titular d’Indústria, Carlos Solchaga, va creure que el sector no tenia prou magnitud.