“Els territoris que menys gestió fan del medi tenen recompensa”

Et trobes hereu de moltes normatives que quan entren en vigor no se’ls dona importància perquè no són d’obligat compliment. Això ens va passar el 2014-15. No són sancionables. I el 2019 hi ha un canvi de criteris respecte a la lectura de la llei: passem d’una normativa estimativa a lectures més estrictes que ens compliquen molt la vida.

Sí. Estem obligats a fer una estimació de captura per cada una de les espècies que portem, amb un marge d’error del 10%, i només podem apuntar les espècies que passen de 50 quilos. Quin és el problema? Doncs que si tu creus que no arribes als 50 quilos no ho apuntes i si et passes 100 grams és sancionable, o a l’inrevés.

La dificultat és que abans d’entrar a port és molt difícil fer aquestes estimacions perquè els vaixells es belluguen molt i les bàscules que portem no són prou precises. És molt difícil fer el càlcul!

Aquesta és una mesura pensada per a la pesca a l’Atlàntic amb vaixells d’altura i gran altura. Són vaixells que estan dues o tres setmanes a mar abans d’entrar a port, i porten bàscules integrades molt precises. En aquest model tenen el temps suficient per omplir els papers i pesar la captura.

Vull dir que els legisladors van decidir aplicar aquesta norma al Mediterrani. Quan surt la norma ens diuen que això només és per tenir l’estimació perquè, de fet, en el moment que el peix es ven a la llotja ja tenen tota la informació, i després, amb el canvi de govern, el que havia de ser estimatiu es converteix en norma sancionable i d’obligat compliment.

N’hi ha moltes, però, fonamentalment, és que ells surten amb grans embarcacions, passen molts dies a alta mar i pesquen grans quantitats de peix, gairebé sempre de la mateixa espècie, i tenen assignades unes quantitats específiques per any. I nosaltres tenim un model molt més petit. Sortim més sovint, tornem el mateix dia que sortim i pesquem quantitats molt més petites. Per això el marge d’error del 10% és molt important per a nosaltres. De 46 quilos a 51 no hi ha tanta diferència, i per a nosaltres és una sanció. A més, la nostra pesca és multiespecífica. El peix de descart és mínim. La majoria és peix que té danys, però el 96% del peix que es pesca es ven.

Això comença l’any 2018, quan el govern planteja la voluntat de fer una reducció de l’esforç pesquer. Veient aquesta voluntat, des de la federació catalana presentem un document amb totes les mesures de reducció d’esforç que ja s’estan fent a Catalunya perquè ho tinguin en compte a l’hora d’aplicar les reduccions.

Des del 2001 s’estan practicant vedes, que són zones tancades a la pesca per afavorir la regeneració. Ho presentem a Madrid perquè ja fa anys que creiem en la millora de les condicions de regeneració del fons marí per obtenir un equilibri entre reproducció i pesca. També tenim zones de reproducció, on la meitat de l’any es pot pescar més a prop de la costa i l’altra meitat no es pot pescar. Creiem que durant l’època de reproducció hem de permetre que molls, raps o altres espècies es puguin reproduir i créixer.

Sí, sí, això ens ho fem nosaltres. I, a part, hi ha reserves marines. Això es va començar a fer entre el 2015 i el 2016 a Roses, on van vedar un espai per al lluç, i es va veure que al voltant de la zona cada vegada es pescava més perquè el peix es reproduïa més bé. Així que implementem aquesta mesura de manera generalitzada. En el cas de Vilanova ho vam començar a aplicar el 2020. A més, a Vilanova, de les dotze hores que ens permetien pescar ens vam posar també un límit de nou hores i mitja. I aquestes mesures, que nosaltres consideràvem que ens anaven bé, les vam presentar en un document al ministeri... El ministeri va veure que això que s’estava fent a Catalunya era una acció positiva, però, per a sorpresa nostra, quan es reparteixen les jornades de pesca, resulta que Catalunya és la que s’emporta menys dies.

Ens apliquen els percentatges de reducció igual que a la resta de llocs on no fan res, i això ens perjudica. El ministeri, en lloc de valorar i tenir en compte les accions que fèiem, fa tot el contrari. I ens trobem que València, Múrcia, les Balears tenen molts més dies per sortir que nosaltres. Ja entenem la motivació de la normativa europea i que s’han de posar mesures per recuperar el medi, però no entenem l’aplicació que en fa el ministeri.

No hi estem d’acord perquè quan publiquen el pla de gestió, en l’apartat sobre la mort dels peixos, diuen que els peixos moren per moltes causes: contaminació, canvi climàtic, falta d’oxigen, i hi ha una part de mort per pesca. Quan es fa la primera modificació d’aquest document, s’elimina tot i només queda la mortalitat per pesca. Per tant, se suposa que els peixos només els matem els pescadors. I això no ho podem entendre ni compartir perquè sabem del cert que hi ha factors climàtics i contaminants que provoquen que algunes espècies es reprodueixin amb més dificultats o s’extingeixin. No tot és per un problema de sobrepesca.

Sí. La veritat és que tot és molt decebedor. No hem arribat a cap conclusió concreta, però veiem que els llocs que van ser premiats amb més dies de pesca és precisament on es va tenir menys cura del medi.

Fins que no tinguem una resolució hauran passat cinc o sis anys i, si no ens donen la raó, acabarem al Tribunal de Drets Humans de la UE. L’únic inconvenient és que, tal com està el sector, amb un elevat percentatge de pescadors a prop de la jubilació, no crec que les millores serveixin per reconduir la situació.

Vam començar a aplicar els nous criteris just abans de la pandèmia, repartint els dies que ens havien donat al llarg de tot l’any per no trobar-nos sense poder servir peix per la campanya de Nadal. I, mentrestant, altres comunitats van gastar tots els dies i a mitjan octubre ja no podien sortir. I, aleshores, sorpresa!: el ministeri anuncia que té dies a la bossa i donen dies extres a totes les comunitats que ja no en tenen. Aquests són els detalls que demostren que l’Estat no actua igual a Catalunya que en altres llocs. I aquells que més malament ho gestionen tenen recompensa.

Són plans que es basen fonamentalment en la pesca artesanal i permeten asseure a la mateixa taula les ONG, científics, pescadors i administració, que en aquest cas és la Generalitat. Això permet que les ONG i els científics puguin marcar pautes per establir uns criteris de cogestió amb un elevat valor del medi ambient.

A Vilanova tenim un pla de cogestió del pop roquer, al Delta hi ha el pla del pop i el cranc blau, al Maresme hi ha el pla de cogestió del sonso, a les comarques de Girona hi ha el de la sípia i el de la llagosta. Aquests plans es fan a tota la costa catalana i el format sempre és el mateix: científics, ONG i pescadors, amb l’administració com a moderadora.

Des del 2019. El primer any va ser molt dur per als pescadors perquè els científics i ONG van proposar que no es pesqués durant l’època de reproducció (juny i juliol) i això afectava les embarcacions més petites que, normalment, treballaven tot l’any. Però, finalment, es va arribar a un acord per fer la veda al juny i al setembre. L’any següent van canviar i van provar un altre mètode, que consistia a fer veda de femelles. I aquest any ja hi ha més bona acceptació perquè les captures són més bones.

En el cas de la tonyina, els pescadors ho tenim molt clar. Fa vuit o deu anys, es va fer un pla de protecció i recuperació perquè s’estava extingint. Al cap de poc temps es va veure que la tonyina es recuperava molt ràpidament i es va demanar un pla perquè n’hi havia molta, però no es va fer res fins l’any passat. I ara ens trobem moltíssima tonyina, un peix molt voraç que necessita menjar un 30% del seu pes cada dia i no té cap depredador més que nosaltres. El gran problema és que només la poden pescar, fonamentalment, dues grans empreses i el ministeri no dona potestat a les embarcacions artesanals, que són les més respectuoses amb la resta d’espècies. I les empreses que ho fan poden fer la captura anual en menys d’una setmana. No té sentit!

Nosaltres creiem que la tonyina se la menja. Però vam demanar un estudi a una empresa francocatalana perquè notàvem que el seitó i la sardina tenien una talla més petita i ens preocupava perquè ens pensàvem que no li donàvem temps per créixer. I ara sabem que la quantitat de proteïnes del plàncton, el zooplàncton i el fitoplàncton és més petita a causa de l’escalfament global o l’acidesa de l’aigua i això comporta que aquestes espècies (seitó, sardina i sorell) quedin més petits. I, en el cas del seitó, com que té la boca més gran s’adaptarà millor perquè pot menjar més i més ràpid. En canvi, la sardina sembla que, a la llarga, tindrà més dificultats.

La majoria de la gent només espera la jubilació. La gent té ganes d’acabar. Ningú vol que, en aquestes condicions, el seu fill sigui pescador. Et passes tot el dia amb temes de burocràcia...

Doncs que el mar s’anirà regenerant, no? Si el problema és que els pescadors matem els peixos, si no hi ha pescadors, hi haurà tot tipus de peixos.

No. I tampoc no es regenerarà de la manera que es diu perquè hi ha altres condicionants que no els teníem presents a l’hora de valorar les reproduccions. Fer una previsió a deu any és molt difícil. Han de canviar molt les condicions de treball, però les confraries depenem dels pescadors i, si no n’hi ha, les confraries patiran o desapareixeran i entrarem en un bucle molt difícil de solucionar.