“Les cooperatives agràries cohesionen el territori”

Em va encantar, tot i que hem de tenir clar que és una pel·lícula, no un documental. Fa una pinzellada d’alguns temes com ara el del relleu generacional, però Alcarràs és molt més ric del que sembla a la ficció, és un poble d’emprenedors, molt dinàmic i fins i tot envejat pel nivell d’evolució de la seva agricultura i ramaderia. Penso que és una fotografia del que va viure Carla Simón fa trenta anys. Dit això, m’ha agradat molt i m’encantaria que tingués un Oscar. I als de Lleida els dic sempre que ja tenim la pel·lícula de per vida.

Sí, però una explotació no atura la seva activitat només per una cosa. S’ajunta la dimensió, que no és l’adequada, potser amb problemes ambientals, amb la llicència, amb el subministrament de menjar, temes de rendibilitat...

És un tema complex. L’agricultura i la ramaderia sempre han estat feines que necessiten molta passió i amor. Tot i que les coses estan millorant perquè la introducció de noves tecnologies i solucions d’agricultura intel·ligent ajuden els agricultors a reduir la seva càrrega de treball i fer-lo més eficient, no podem dir que a Europa no tinguem un problema de renovació generacional a les nostres granges. És un gran repte, no només per la càrrega de feina sinó també per la rendibilitat i també per l’estil de vida que comporta. Jo sempre dic que els joves del camp haurien de tenir les mateixes possibilitats que els de ciutat i, per això hem d’invertir molt més per mantenir les àrees rurals com a llocs vitals i atractius per viure-hi.

Tinc la teoria que una cosa és com ens comportem com a ciutadans i l’altra com a consumidors. Quan comprem, tenim a dins un Doctor Jekyll i un Mister Hyde: ens fa decidir el preu i ens oblidem del que hi ha al darrere. Afortunadament, hi ha un corrent que cada cop identifica més valors afegits, com ara la proximitat o les indicacions geogràfiques. Però no és fàcil. Afavorir el producte de proximitat és una aposta que els productors hem de fer en sincronia o complicitat amb la distribució. Hem de tenir clar que com més de prop consumeixes, més riquesa generes al teu voltant.

No vull dir que la batalla estigui perduda, però sí que és difícil perquè hi ha un desavantatge clar: ells són molt grans i molts cops van a la seva. Aquí a casa nostra, per exemple, s’ha fet la llei de la cadena alimentària, que jo crec que és una llei benintencionada però de difícil execució.

Ha posat damunt la taula el problema entre productors i distribució i ha deixat per escrit coses importants com ara els terminis de pagament o les condicions en què es poden fer o no ofertes, però aconseguir que això es traslladi a preus justos és una altra cosa. La llei permet que denunciïs si un supermercat banalitza el producte i el ven per sota del preu de cost, però si ho fas estàs firmant la teva carta d’acomiadament.

L’actual crisi energètica i la pujada del preu dels fertilitzants ja va començar a impactar l’any passat i està afectant greument el sector agrari i tota la cadena alimentària. El que és clar és que no podem augmentar el preu dels productes finals de manera que realment reflecteixin l’encariment dels costos de les granges o les cooperatives. Per això és tan important l’acció de la Unió Europea i dels estats membres. Cogeca és una de les entitats que han instat els ministres d’Energia de la UE a debatre intervencions d’emergència per fer front a l’augment vertiginós dels preus de l’energia. Pel que fa als fertilitzants, és un problema de molt difícil solució, per la situació geopolítica i la forta especulació que hi ha en aquest mercat. Tots els sectors estan patint molt l’augment de preus de l’energia o els cereals, però el lleter i la ramaderia d’una forma molt intensa. Jo soc productor de porcs i el meu principal cost és la seva alimentació. Doncs bé, del 2020 a ara se m’ha encarit un 62 per cent, sense possibilitat de fer-ho repercutir en el preu final. Fa setmanes que tenim preus rècord en la cotització dels porcs en viu, però els nostres marges igualment són negatius. Si sentissis les converses entre els col·legues europeus, actualment tots parlen del mateix.

El problema és que podem ser molt competitius però si no podem pagar el pinso per l’increment de costos, el capital circulant es queda a zero, tenim el sistema immunitari deprimit. No necessitem ajudes puntuals de 2.000 euros, sinó que els bancs i els sistemes d’aval siguin prou dinàmics i flexibles i entenguin que el nostre no és un problema de competitivitat sinó de tresoreria. A vegades es poden ajuntar, però en general no i són coses ben diferents.

Són presents en tots els sectors, però amb més o menys pes segons el país. Per exemple, les cooperatives de porc són a Catalunya i l’Estat espanyol molt fortes, igual que les d’oli, fruites i verdures i flors. Les cooperatives holandeses i belgues estan fent una gran feina i a Grècia sobretot les de producció de pollastre. Al nord d’Europa, les cooperatives làcties són molt fortes, i les vitivinícoles tant a França com a Itàlia.

En general, a Catalunya són més petites però molt competitives; per exemple, quant a facturació estan en línia amb la mitjana europea. Però més enllà d’això, el que cal destacar és la seva contribució a la cohesió territorial. En un poble petit, són com una escola, s’asseguren que la gent es mantingui a les zones rurals, contribuint al seu desenvolupament i vitalitat. Aquest aspecte social és molt important.

Els estatuts marquen que els presidents s’hi estan tres anys, però el 2024 hi torna a haver eleccions al Parlament Europeu i hi ha uns quants temes importants que s’han de tancar. S’ha volgut ser pràctic i mantenir l’equip que fins ara ha negociat coses tan importants com la nova PAC.

En la banda positiva, la nova PAC, juntament amb els plans estratègics nacionals, permetrà abordar millor les necessitats dels diferents estats membres. Representa un compromís addicional dels agricultors i les cooperatives per produir de forma més sostenible i també vol millorar la cooperació del sector agrari, cosa que pot ser molt beneficiosa. El que passa és que tant la PAC com els plans estratègics han trigat molt a aprovar-se, cosa que ha impactat en la capacitat dels agricultors per preparar i planificar tots els canvis que han de venir. Si tenim en compte que les noves normes i requisits de la nova PAC se sumen a l’impacte de la guerra d’Ucraïna, la inflació i els alts preus de l’energia, ens enfrontem a dificultats gairebé insuperables.

La Unió Europea ha definit el canvi climàtic com una gran amenaça i va decidir que ens convertiríem en l’exemple de com hem de fer les coses si no ens volem carregar el planeta. Un dels temes més importants de l’estratègia era reduir el consum de pesticides en un 50%. És com si a nosaltres, com a ciutadans, ens diguessin que a partir de l’any que ve a la farmàcia només hi trobarem el 50% dels productes. “Que no m’agafi res dolent!”, pensaríem. Davant d’aquesta decisió, el primer que es pronuncia és el Departament d’Agricultura dels Estats Units, que diu que això només reduirà la producció i farà augmentar la pobresa. La Comissió Europea atribueix l’alarma a Donald Trump, però també un informe fet amb experts internacionals alerta que farà augmentar els desequilibris mundials. A Europa hi ha grans lobbies mediambientals que tenen un gran pes en les decisions del Parlament, nosaltres el que demanem és que cada vegada que es vol implementar una llei es calculi el seu impacte econòmic i es pregunti als experts. S’ha de fer cas a la ciència. S’estan prenent moltes decisions basades en l’acord, però nosaltres volem saber què en diuen els tècnics, les universitats, els especialistes. És clar que la biodiversitat ens preocupa i els agricultors i les cooperatives agràries estem compromesos per millorar la nostra producció i ser més sostenibles, però volem eines científiques per abordar els reptes, si no només generaran més problemes.

M’agradaria difondre més les bondats del model a l’Europa de l’est, en què les cooperatives s’associen molt a la història passada. També per treballar assignatures pendents a casa nostra, com ara la concentració de cooperatives. A Catalunya en tenim unes 200 però en calen menys amb més massa crítica, més volum de facturació, més capacitat de formació i d’oferir serveis... S’hi està treballant i ja s’intercoopera molt, però ningú vol perdre el nom i quan ho fan és perquè quan han entrat en crisi no s’han plantejat una fusió i al final han estat absorbides.

La previsió oficial, que fa la UE; és que el consum de carns vermelles baixarà un 1,5 per cent que serà compensat pel de carns blanques. Al sector ramader europeu i mundial se l’acusa d’una quantitat de coses enorme i és injust i respon a un discurs interessat que és mentida. L’altre dia em van dir que la ramaderia cristal·litza tota la frustració actual de la societat europea i és ben cert. La gent pensa “no menjaré carn i com que ja em sento bé ara ja puc agafar l’avió i el cotxe” i fer qualsevol altra cosa contaminant. I després hi ha els que ens diuen als ramaders que maltractem els animals, i jo penso que no en tenen ni idea. Tinc una explotació de mares des de fa més de 40 anys i encara ara quan se me’n mor una, estic hores donant voltes a si ho podríem haver evitat. Tots els ramaders cuidem els nostres animals, no suportem veure’ls patir, és al nostre ADN. Les granges estan avui en dia molt tecnificades i refrigerades; aquest estiu aquí a Lleida estàvem a 40 graus i el bestiar a dins no superava els 28. No volia sortir cap animal, a fora, ni un!