La recerca i la gestió dels seus intangibles

Aquest dies hem celebrat la 27a Setmana de la Ciència a Catalunya, que enguany ha tingut com a fil temàtic la innovació i el coneixement local com a motor de creixement del nostre país. Un plantejament que ha posat en valor i que ha divulgat els actius de ciència locals que hi ha arreu del país i que, en paral·lel, ha volgut difondre la necessitat de la participació activa de la ciutadania en les diverses etapes del procés d’innovació.

Aquest és un marc capil·lar d’apropament entre territori, ciència, societat i empresa, propici per avançar alguns indicadors que poden contribuir al cada cop més necessari coneixement social del sistema català de recerca i innovació. La valoració d’una empresa és un fet habitual en el món dels negocis. Les empreses es compren i es venen. Però quant val un centre de recerca o una universitat? Segurament no ens interessa tant el seu valor de mercat però, des del punt de vista estratègic, ens interessarà determinar el seu valor en capital intel·lectual. Aquest valor, i sobretot la seva evolució, pot ser un bon indicador de l’eficàcia i l’eficiència en la gestió de l’organització. A més, les polítiques públiques destinades a recerca han de tendir a maximitzar aquesta variable incorporant científics excel·lents al sistema de recerca perquè generin valor.

Dels elements del capital intel·lectual, el capital humà sembla, doncs, a priori, el més important tant en una organització com en un centre de recerca o universitat. A Catalunya, des de fa dècades, tenim una política pròpia d’incorporació de talent investigador al sistema, sobretot mitjançant els mecanismes que abasta la fundació ICREA. És el capital humà del sistema de recerca el que ens manté plenament competitius en l’àmbit internacional. Pel que fa als centres de recerca, el capital humà els manté al capdavant dels rànquings de les diferents disciplines científiques.

El segon aspecte que cal considerar del capital intel·lectual és el capital estructural. A part del maquinari, el programari i les bases de dades, que a l’entorn de la ciència són gairebé tots accessibles, el més important que cal tenir en compte és la cultura de l’organització. Aquesta, en especial, ha de facilitar la creativitat i la innovació com a eixos principals. La gestió pròpia de l’organització es veu, en algun casos, afectada per una burocràcia imposada pel caràcter públic de la majoria dels centres de recerca i universitats.

Finalment, el capital relacional requereix que l’organització interaccioni amb els altres elements del sistema per tal de generar valor. En un estudi d’IESE del 2009 sobre la competitivitat de l’economia catalana basada en la interacció entre ciència i empresa, vam determinar que les relacions entre els agents del sistema seguien múltiples canals i que es diferenciaven segons els sectors econòmics. Aquesta és potser l’assignatura pendent: hem d’incrementar molt més les interrelacions entre centres de recerca, universitats i empreses per generar més capital relacional que farà molt més competitiu el sistema actual.

Per acabar, si prenem com a referència el model actual d’anàlisi dels actius intangibles a les organitzacions de recerca austríaques, els resultats de l’organització han de garantir un retorn a la societat.

Aquest flux de retroalimentació no està dimensionat en la deguda proporció, ja que encara és massa suau. Hem de millorar tant les habilitats i les competències transversals dels investigadors (capital humà), com la cultura de les organitzacions (capital estructural), així com les vies d’interacció amb la societat per tal que la inversió en intangibles que ha fet la nostra política de recerca des de fa dècades acabi repercutint en una comunitat més preparada, dinàmica i innovadora en la societat del coneixement.